Dos: cony-i-cul-i-cultura

—circ intranquil

—l’atapeïda gentada qui fèiem d’espectadors al circ intranquil no trobàvem al començament gens estrany que hom ens projectés d’ençà de llums molt forts llums molt vives, unànimes, uniformadores
—els llums que projectaven les llums apegaloses variaven llur coloració, segurament d’una manera aleatòria, a l’atzar, i si de sobte, tots els espectadors ens banyàvem en llum rosa, en un instant ens en banyaríem en una altra de vermella, o blava, o groga, o verda
—a la pista els acròbates es llençaven dempeus d’alçades prodigioses i anaven a espetegar al fons de tot damunt una xarxa elàstica que, admirablement, els trametia, disparats, en direccions divergents; si eren vuit, doncs cap als vuit vectors principals de la rosa dels vents, com qui d’una carxofa en fa vuit bocins simètrics que cauen, tantost el rabent i expert ganivet no es retira, oberts cap a les vuit direccions i a distàncies equivalents
—si no fossin els acròbates aitan exactes en llurs divergències hom es podria figurar que fossin, disfressats, gegantins electrons (neutrons?) amb els pinyols bombardejats i que llavors, en esclatar, llurs àtoms es desfessin caòticament, com se’n diu, ah sí, com en una d’aquelles hipopotàmiques reaccions nuclears, mes no, són molt mesurats en llur perfecta dispersió
—mentre els acròbates ens diverteixen, ballen els colors entre el públic, fins que, no te n’has ni adonat, i, per grapats més o menys amples i atapeïts, un color se t’ha fixat damunt la pell, l’ànima, l’ésser, i saps que serà per a sempre, que definitivament serà el teu
—i ens esguardem els de la mateixa comunitat tan recentment creada amb una nova familiaritat, el mateix color se’ns ha anat encastant als veïns i tendim a agrupar-nos, i de fet dividir-nos els de les perifèries dels integrants de les comunitats diferentment acolorides
—hem esdevinguts, grapat a grapat, totalment impregnats d’un color fix o altre; la llum que ens unia als veïns, en boldrons més o menys extensos, ens xopava talment que ja no hi hauria pas ara manera de treure’ns el nou tint on respirem i ens sentim viure, i no és pas que hàgim canviat altrament, som els mateixos, potser de fet àdhuc millors, car cert que allò ens fa més col·laboratius, cooperatius, ens solidaritza amb el boldró nostre, és a dir, amb el boldró al qual pertanyem
—ara aixecàvem les orelles, participatius, car ens n’adonàvem que el circ intranquil volia efectivament que entréssim en el delitós joc de l’acció
—sonaren electrificants arpegis d’introducció
—i tot d’una criden a la pista els verds oliva; per accentuar llur intenció (la intenció dels ocults magnes personatges del circ) la verdor del grapat de verds esdevé intermitent; els verds s’esguarden ells amb ells i musclegen i somriuen i comencen de davallar cap a la pista; impel·lits per una força mòdica i amable, i tanmateix irresistible, obeeixen tots plegats
—arribats sota l’aplaudiment dels altres diversament acolorits, el grapat de verds pugen per una escaleta i bonhomiosament s’endinsen al gran cup que ha aparegut enmig de l’escenari
—quan tots els verd són dins, es fa un pregon silenci demanat pels invisibles animadors del circ, llavors sonen, no pas gens estrepitoses, certes musiques pensades per a incrementar les emocions
—tot d’una, robòtics, els acròbates cauen ensems i dempeus, com qui diu del cel invisible, amb tota llur força, al bell mig del cup, i per l’aixeta, encontinent, en raja el suc
—oli! tot aquell grapat de gent verd oliva eren olives!
—els espectadors, tant se valia la nostra color, fèiem perllongats ohs d’astorament, de meravella, i com aplaudíem en veure tot aquell bé de déu d’oli produït
—mes de nou silenci, de nou un color intermitent que s’abat sobre els grocs
—i la veu ressonant que els crida a la pista, els grocs a la pista, els grocs a la pista...
—els grocs, potser amb un pèl més de dubtes que no feia gaire suara els verds, acaben, prou dòcilment, tots plegats obeint, i quan són tots dins la tina, de bell nou que cauen del cel els hom diria lleugerament mecànics acròbates, i ara allò que en surt pel broc de la tina, mentre hi trepitgen, és vi blanc
—vi blanc! diem, i els nostres ohs els adultera un lleuger tremolor d’esglai
—mes ara el procés sembla accelerar-se; criden els vermells
—a escena, els vermells s’han tornat en un tres i no res suc de tomàquets; tota aquella gent eren de debò tomàquets i no se n’havien assabentat fins llavors, massa tard
—els boldrons restants ja no som (són?) gens segurs d’ésser re altre que allò que llur (nostre?) color no denuncia
—els carbassers són de fet safranòries (carbasses? taronges?) condemnades a la liqüefacció
—els morats no són altre potencialment que suc de prunes (de móres? de magranes?), vi negre, potser?
—un neguit s’instal·lava entre els boldrons encara per processar; el neguit comprensible de no saber del cert quina fruita ni verdura ni bulb no ets
—ara, al capdavall el que sí és cert, el que sí que ja ningú no dubta és que no som autònoms, no anem amb potes per a desplaçar-nos pel món; no, hortalisses i d’altres productes del camp no es belluguen, no fugen soles, per elles mateixes; caldria que algú les collís i se les endugués, les salvés de l’hecatombe
—i ningú de cap color, ni que de debò ho volgués, se’n pot escapar, ni de la seua essència ni del seu destí
—i tot comptat i debatut què?
—la qüestió, la qüestió de debò important és que cada grapat o boldró de gent esdevé tard o d’hora l’autèntic protagonista al circ intranquil; ningú negligit, tots poc o molt útils; tothom el seu suc degudament exprimit i qui sap si emprat i tot
—tothom fets d’uns sucs tan espectaculars!
—i ningú colgat anònimament i vergonyosa a cap fossar, a cap camp d’olles insultant de putrescència
—al contrari, tothom i cascú apreciat en la seua justa mesura; tothom solcat d’ull bell suc, que els ulls i qui sap si els tasts i els olfactes no afalaguen gloriosament
—i doncs tothom al capdavall tan contents i agraïts, car prou ara saben (provadament!) que ningú no és persona.


~0~0~


—Quan udolen les fúries pels carrers deserts
Després del terratrèmol que ho arranà tot
Omplien els vacúols mascarots de por.
—Per afers de logística els cal jaure al ras
Se’ls mengen els paràsits a eixuts codolars
En vòrtexs de pandèmia entecs els assetgen.
—Escaiences psicòtiques suïcidis volen
Sospites espontànies sinistres matances
Sacrificis frenètics a ídols de palla.
—Assassins oceànics fragmentaris llops
Breu follia els duu a empènyer — vers l’extinció
Grandeses babilòniques d’àvols misantrops.
—S’aïllen metafísics i ordenen esclaus
Disfressats amb cosmètics perquè semblin elfs
A destrucció còsmica que mutili el blau.
—Pòstums bramem als núvols gibel·lins i güelfs
Cadells i nyerros ínclits — hittites i etruscs
Per quines aritmètiques som junts els difunts?
—Cabres propiciatòries d’un impuls immund
Amb fams de cefalòpodes contundents virtuts
Eclipsen enigmàtiques tota certitud.


~0~0~


—D’un excés de cols se’n segueix enfit.
—Aquesta és la imatge: Vuit acadèmics claupassats; vuit candidats extremunciats.
—Discernien una definitiva honor literària les vuit eminències literàries, veres patums de l’ofici, monstres sagrats del mester, cap dels quals no viuria sis mesos més.
—Els triats per al possible atorgament de l’honor érem també vuit, i cap de nosaltres tampoc no fórem pas vius passats sis mesos.
—Érem els setze d’edats provectes i semblants, tant jurats com candidats a guanyadors.
—Jo portava entre els darrers el número vuit. Entre les patums, el president també era el vuitè.
—Donaren el premi al setè dels candidats.
—A mi, i als altres sis, no ens donaren sinó les més cordials gratulacions.
—Personalment, alhora que la xocàvem força, el president em va dir de, Molt bé, molt bé.
—La meua obra literària consistia en una peça. Una peça, no pas dramàtica, culinària.
—El primer acte era un primer plat de cols amb col-i-flor. El segon acte un segon plat de cols amb bròquil. El tercer acte, el millor, el decisiu, el més emocionant, on el desllorigador desentrellava l’entrellat, consistia en un tercer plat de cols amb cols.
—Ningú no en tastà molla.
—Comprensible.
—Els pets; a les nostres edats, els pets.
—Els setze sabíem els nostres clàssics.
—“Tres pudors són sobiranes, De pet de col, de rot de rave, de cos de mort.”


~0~0~


—Si un bon matí t’aixeques tan poètic
que el prat i el fenc trobes paradisíacs
verdor i sentor transformant-te en atlètic
i als cims les neus que apunten als zodíacs
amunt et fan amb zels dionisíacs —
vessants nevats que per l’escalf pirètic
del Sol a mig néixer i els raigs helíacs
la neu se t’ha tornada en l’antitètic
ço és en sorra vermella de duna
que et duu llunyana enllà del cim al blau
on l’horitzó s’eixampla i la fortuna
voldrà que estels llampurnin i la llau
encara un bri se n’estigui de caure
si prou a sorres neus i prats vols raure.


~0~0~


—M’enllustrava les banyes quan tot d’una
Me n’adonava que el cap em cap a la comuna
Hom es demana — algú m’ha morta la dona
O tornem a ésser en període de mudes?
—Mentre com ludió hom se sent meta de tot ludibri
Hom suputa que és una de dues:
—Me’n pugen de noves i lluents i més altes
O caldrà que em torni a casar per a no perdre l’equilibri.


~0~0~


—Aquesta és la imatge. Cal saber-s’hi veure. Cascú hi és.
—Tots som ases turó amunt. Cascú un ase, cascú el seu turó.
—Cascú el seu bast, les seues beaces, a l’esquena.
—Així, com més de camí no fem turó amunt, les beaces esdevenen de més en més plenes, carregoses.
—Anem perdent bleix.
—Tanmateix, hi arribarem.
—A la fi. Ja hi som.
—Dalt de tot del nostre turó, podem descarregar.
—Quin descans, quin relleu, quina glòria!
—Esguardéssim el paisatge, respiréssim l’aire pur. Hem atès el cim. Horitzó infinit.
—Hi reeixírem.
—Nostra! L’acceptació, la llibertat, la deslliurança, de la mort.


~0~0~


—Aquesta és la imatge. Sòlita, repetitiva.
—Per molt que els nets ens esderneguéssim de netejar, sempre vindran els bruts a embrutar-ho tot.
—Si els nets diem:
—Som nets!
—Som clars!
—No volem ni desordre ni brutícia ni malaltia!
—Sempre hi haurà els trastocats qui confonen el nostre ideal de netedat amb llur foll desig de revenja, i tot ho omplen de sang de mort de sexe de merda.
—Només el foc.
—Només el foc al si de la mare terra netejarà la vermina qui som.


~0~0~


—El món és com és. Mai com és vist. Veure el món és veure’n un gargot gargotejat per la imaginació.
—Perquè raonis que tens raó no vol dir que en tinguis, només vol dir que raones que en tens.
—En realitat, la raó no existeix, altre que en la ficció del qui raona. El que de debò existeix és el gargot que se’n fa.
—I el gargot, per definició, és embolic.
—Tothom hi veu el seu embolic, i com més desembolicat l’embolic més ruc el qui el veu.
—Car només una ment simple, de ximple, pot fer simple l’embolic.


~0~0~


—Aquesta és la imatge.
—Ara que totes les dones s’havien tornades hienes...
—Als homes els queien els inútils obsolets petits objectes intercrurals adés apellats vits.


~0~0~


—Em fot fora de casa la dona rabiosa perquè tot el que hi toc amb les meues mans infectes infecte torn!
—Mes on esdevenien infectes les meues mans sinó l’instant atziac on pouaren al pot infecte del seu infecte cony?


~0~0~


—No crec que sigui una experiència que només els pintors, i potser els artistes en general, sentin, Eladi, mes deu ésser cert que no pots ésser artista sense experimentar-ho.
—Aquesta és la imatge. La mateixa realitat, d’un jorn per altre, tot i que per ella mateixa inalterada, la veus tan diferent que et dius que no pot pas ésser la mateixa, tot i que saps que re no ha canviat; llavors, si ets capaç d’anar plasmant-ne les extremes variacions, potser et distreus i t’asserenes — si més no, en fixaves, amb el teu art, algun aspecte.
—De vegades, la mateixa realitat t’alterna al si del sensori d’una manera tan sovintejada, que sucumbeixes al dubte, et sumeixes al pou de la confusió, i acabes no creient en cap realitat; i llavors, paralitzat, et migres.
—Segons l’estat del cervell, els mateixos ulls (ca?), els mateixos ulls, quins mons més contradictoris no veuen! El mateix objecte, el propi cos, o el cos d’altri, per exemple, vist pels mateixos ulls, què hi veuen? Una harmonia de formes? O un cos moribund amb tots els estigmes de la carronya?
—Depèn del jorn, depèn del que el sensori estigui disposat a veure-hi!
—L’altre migdia portava un parell de les meues pintures al pis de la burgesa qui me les havia comprades. La casa, al xamfrà de la gran avinguda, era, com podeu pensar, luxosa d’allò més.
—A baix, l’ostiari, el porter, volia que li fes no sé pas quines reverències, o que li pagués qui sap les estrenes, fins i tot em deia que el convidés a dinar. Absurd. A tot m’hi negava.
—A la fi, li dic, Escolta, talòs, haig de lliurar aquests dos paquets al quinzè.
—He entrat a l’ascensor, gairebé tot de vidre, a través del qual, i des l’enorme porta de vidre de l’entrada, podies veure estès davant teu, sense tanmateix sentir-ne gaire el xivarri, el prodigiós espectacle del moviment incessant al cor de la metròpoli; efectivament, confluïen a la gran avinguda, com pollegons de forca, dos altres grans carrers, de tal manera que, del xamfrà estant, dominant la monstruosa cruïlla més atrafegada ni concorreguda de la megavila, la perspectiva era imponent.
—Mentrestant, l’ascensor anava pujant.
—Arribat al quinzè, tanmateix, tot i que puc obrir la porta de dintre, la de fora no es mou. He tornat a tancar la de dintre, i l’ascensor ha començat de davallar. He volgut aturar-lo. Debades. Ha baixat fins a baix de tot. M’he trobat davant l’impudent porter.
—Ell ha oberta la porta de fora, però no li he permès que obrís la de dintre. Ell deia, Obre! i jo, Tanca! car, si ell volia que romangués a baix, jo volia pujar; volia lliurar els meus paquets i fotre el camp.
—Mentre forcejàvem, vaig passejar, fastiguejat, rere d’ell, els ulls a la cruïlla de fora.
—Hi havia un esbart de noies de casa bona, qui corrien rient enmig de la gran avinguda. Per tot vestit, només duien un drapet, o un llençolet o una tovallola, amb la qual assajaven, de mentides, d’anar alhora amagant i revelant la nuesa. El porter se n’adonà, del meu interès, i també es posà a badoquejar-hi.
—Quin joc més perillós! vaig dir.
—En aquell instant on aquelles quatre o cinc noies avançaven, molt separades entre elles, avinguda amunt, el trànsit s’esqueia que fos efímerament aturat, car aviat, en un no re, els llums canviarien de color, i la ruixada de vehicles i autobusos es tornaria a descordar.
—Començàrem de percebre grinyols de rodes que relliscaven i catacracs de batzacs. La provocació de les noies feia el trànsit molt més acollonidor.
—Un segon esbart de vuit o nou noies qui seguien les primeres no havies estades tan sortoses. Esfereïts, el porter emprenyador i jo vam veure com una noia, en haver-se clavat qualque clau al peu, s’havia aturada, i havia cridat ajut a d’altres noies, quan, evitant un autobús que es desviava al costat davant les noies nues, un camió de la neteja les envestí. Un dels parafangs del camió s’havia vist mig arrencat per la col·lisió amb l’autobús i ara el full metàl·lic s’aixecava de costat, a tall d’aleta de tauró.
—Una de les noies s’havia vist tallada per la cintura, les dues meitats ben separades. Una altra s’havia vist netament escapçada; el cap ben lluny del cos. Una tercera es rebregava part de terra, aixecant tota dreta una cama a la qual hi mancava, arranat de cop, en sec, un peu. Rere l’amuntegament fumegós de vehicles hi devia haver més noies mortes i nafrades.
—El trànsit, com dic, caòtic. Sorollades, botzinades, esgarips, ara sí, en penetraven de valent a la casa dels rics.
—No me’n sabia avenir. Li deia al porter, A això hem arribat amb el feminisme!
—Tot semblava que rutllava tan bé per al bé de l’espècie. Que tot s’enfilava pel bon camí. Però, és clar, els uhmans essent uhmans, què hi voleu? El feminisme pervertit. De mig a mig, per la via errònia. El contrari del que calia fer ni d’on calia anar.
—En lloc de convertir els homes en bones persones, fer-los que esdevinguessin més adeptes i adaptables a les concomitants suavitats femenines, la perversió total de les dones, qui ara troben d’allò més acceptes i assumibles totes les brutalitats dels mascles.
—Aquelles càndides noies necessitaven provar llur masculinitat! Allò llur, aquell joc perillós, devia ésser encara una altra cerimònia de passatge vers la masculinitat.
—Quin desori! De passatge a la masculinitat a atesa de mort. Qui es vol masculí sembla que es vulgui capaç de donar mort, de matar; és l’aprenentatge de l’assassinat. En el present cas, l’assassinat propi; també s’hi val; bogeries rai.
—S’exposaven gratuïtament al perill mortal, a la percaça de què? Del pitjor dels atributs dels uhmans, de la testosterona, dels collons!
—En tost de capar-ne els mascles, en desenvolupen (de més grossos!) elles.
—Desequilibrades, transformades en cavallots eixelebrats, en tost de sostreure’n, afegeixen a l’horror, a la pol·lució, a la violació, a la violència, al vessament de sang. Quan haurien pogut afegir llurs innates dots artístiques, útils, hàbils, higièniques!
—Per comptes de fer els homes més com cal, hom feia les dones més bèsties. En tost de fer-los refinats, s’han fetes grolleres!
—Per comptes d’impregnar els homes amb els benifets d’un escreix d’amor, de dolcesa, d’afany de cura, de gràcia, d’ordre i sobretot de fortitud — del coratge callat típic de les dones al llarg dels mil·lennis — què ens trobem?
—Les dones estampades amb les “vàlues” anorreadores de la temeritat, l’esbojarrament, la salvatjada, la imprudència, la intemperància, la covardia, el suïcidi; en un mot, l’agressió típica dels homes més repulsius.
—Per comptes de més homes de pau, més dones de guerra! Per comptes de més col·laboració i de solidaritat entre els homes, més competició i més d’odi entre les dones.
—Ara que tothom és home, el món se n’ha anat a la merda doblement de pressa.
—Aleshores, Eladi, embalat, dient les veritats que deia, encara esglaiat per la matança de les noies nues, me’n vaig adonar que el porter imbècil, mentrestant, feia molta estona que el tenia calladet a la vora, car, per a explicar-li els pensaments, automàticament l’havia deixat entrar a l’ascensor.
—Què hi deu fotre? que em dic.
—Tot atuït, era arraulit a un racó de l’ascensor. Me n’adonava que el nerviosisme li havia fet fer un forat al paper que embolicava una de les meues pintures, i amb un dit hi havia gratat, presumiblement durant l’estona sencera del meu encertadíssim discurs.
—Què fots! vaig cridar. Va aturar de gratar i em va esguardar amb ulls de por. Li vaig fotre una puntada i fora. Vaig pitjar el piu cap al quinzè.
—Li vaig dir a la burgesa, Veureu que a un dels dos quadres hi he feta una petita modificació. Hi mancava una miqueta més de sang. Crec que trobareu que és al capdavall una modificació d’allò més adient. No trobeu?
—Va dir que trobava, efectivament, que l’esmena era genial.
—Sortint, deixava una petita gratificació al taulell de baix, davant el porter carallot, Te l’has guanyada, gamarús, li dic.


~0~0~


—Heu degut haver sentida mil vegades la mítica delitosa historieta de n’Evarist, el pintor gelós qui havia venuts quatre llenços i, per a lliurar-los, els havia de dur força lluny. El viatge li prendria, sense més contratemps, una setmaneta llarga, diguéssim vuit dies. Clàssicament, com era gairebé d’esperar, abans d’anar-se’n, va emprar la coneguda faisó que tenim els pintors d’assegurar-nos que la dona no ens foti el salt mentre som fora.
—Se li agenollà davant, ella asseguda a la vora del llit, amb la camisa aixecada perquè la part del baix ventre damunt el conyet romangués ben exposada, i meticulosament ell l’hi va pintar a l’oli una escena pagesívola — un bou arrossegava pausadament un carro ple de fenc en un bell rerefons de paisatge idíl·lic.
—Cert que en corria en temps immemorials una versió espúria, potser la coneixíeu, on la imatge és aquesta altra:
—Sota el melic, la imatge pintada pel pintoret gelós és la d’un humil ase sense bast, on, és clar, llavors, fets els fets, el pintor adúlter, de memòria balladora, repinta l’ase perfectament, mes amb bast afegit (!), d’on que en tornar el legítim i aixecar la camisa de la bella i adonar-se del bast de més, foti aquell crit conegut de cada bon cuguç, Albardant-me’l, prou m’albardaven, jotfot!
—No en feu cas. La versió bona és aquesta meua. Som-hi.
—Abans de partir, l’hàbil gelós estampà a les galtes de l’amada els petonets de costum, i en acomiadar-se encara li va dir que parés força compte a no despintar la pintura a l’hora de torcar-se els pixadets, per exemple.
—Impecablement autèntic que era una pintureta entranyable. Aprofitant l’indret on el pentenill era més frondós, damunt part damunt la fufa mateixa, l’acolorit paisatge esdevenia tan matollós que s’enfosquia com cal.
—El bou que estrebava el carro era un bou molt bon noi.
—La dona, naturalment (naturalment, car això és una historieta mítica, i els mites recurrents — els mites recurrents, oi que hom té la impressió, quan els conta, de contar la mateixa historieta que ja ha contada mant de cop com si fos empès per cap onada que tornés una i mil vegades a través de l’espai que lentament respira alhora que s’eixampla en centúries que se segueixen incòlumes? — els mites recurrents, dic, sempre són tan exagerats que, si no ho fossin, tampoc no foren mites), doncs això, tantost el pintor perdut de vista, la dona (naturalment!) pruïges de cardar, rai. —No pas que en la seua ardor no pensés en la pintura, però.
—Per això trià d’amant un altre pintor! Això rai, en coneixia pler. Els pintors som gent molt del gremi, ens fem molt entre nosaltres, com sabeu.
—Li va dir, tret que l’altre ja ho sabia, car tots els pintors som gelosos (àdhuc els marietes), que haurien d’anar amb molt de compte a no esborrar amb la fricció de la fogosa estreta el paisatge meravellós que el gelós marit no havia fet que li ensenyorís el capdamunt del conyet.
—Abans de cardar-se-la, pel que fos cas, el pintor memoritzà perfectament la pintura. El bou, el carro, els arbres, el camí, les pedres, les flors...
—Cada nit que el pintor mestre de la casa fou fora, el pintor de recanvi per als deures conjugals, tantost acabada la dolça feina de l’estreta amorosa, hi havia bocinets, sobretot perifèrics, de l’escena que calia que refés. Ço que feia amb cura immensa. La jove li n’estava d’allò més agraïda.
—La memòria del pintor de substitució flaquejà un pelet cap a la nit sisena. Havia començat a tindre dubtes si no fos que tots els barrots del carro s’acabaven amb la mateixa rodonor, o si n’hi havia un d’una mica esquerdat. Detalls així, poca cosa.
—Fos com fos, la nit setena, l’amant pintor enllestí amb mestria patent la feina del repintar les miquetes esborrades pel contacte passional. S’ho mirà i remirà, i va aprovar-ho de mig a mig. Se’n va anar de ca l’estimada satisfet d’allò pus.
—Tret que l’endemà, el primer que féu el pintor tornat a casa seua fou d’encertir-se que no hi havia dubtes pel que feia a la inviolabilitat de la imatge. Digué a la dona que se li aixequés, si us plau, la camisa, que volia veure la vitalitat de l’antic paisatge eclogal, i doncs se li tornà a agenollar davant per a estar segur que tot era com ell ho havia pintat.—Fou aleshores, Eladi, que ventà el cèlebre crit. Un crit remot que nogensmenys ha arribat als temps actuals, i com qui diu ha penetrades gairebé totes les cultures de la terra.
—M’hi ha ficat banyes!
—Tots els veïns se’n sobtaren. Els dels gremi, propers i llunyans, ens n’assabentàrem immediatament.
—Algú li ha ficat banyes!
—On? Qui?
—On? Qui? — és clar que al començament tothom volgué saber on i qui.
—On? Al tos del bou qui menava el carro a l’exquisida imatge damunt el conyet de la jove dona del pintor gelós.
—Deia ell pertot arreu, Miracle o enganyifa, vós? Abans d’anar-me’n, el meu bou era sull, i ara duu banyes! Abans no rumbejava banyes i ara en rumbeja un parell de caldéu de ben punxegudes i alzinades!
—Estrany fenomen mes no pas inoït: la recreixença de les banyes escapçades, vós, no res — el tranquil·litzàvem el companys més caritatius del gremi.
—No el va convèncer ningú. D’ençà d’aquella, les pintures que pintava damunt el conyet de la “fidel” mestressa, esdevingueren de més en més estranyotes, complicades, psicòtiques. És pot dir que fou ell, n’Evarist, qui s’empescà els disbarats del cubisme i els de totes les derivacions més embolicades dels segles posteriors; damunt aquell conyet que tants de grotescs vernissatges ni inauguracions no testimonià, s’estrenaren els ridículs estils que foteren més forrolla entre l’artistalla dels temps venidors. Si algú els hagués pogut col·leccionar, col·lecció que fóra ara del geni més geniüt, vull dir, genial, de l’ofici, vós!
—N’Evarist, fet el dibuix, se’n feia en un paper privat una còpia exacta que s’enduia ben embutxacada. I en tornar de viatge comparava les imatges. L’estratagema sempre li funcionà. És clar, que tampoc no sabia que la dona es feia, d’ençà d’aquella pífia inicial amb el pintor oblidadís, enforcar part darrere, de faisó que de fricció frontal, gens, vós.
—El bon n’Evarist, patró dels banyuts. Ja ho veieu, prou pot. Tret que tothom ho ignora. Només els del gremi en sabem el secret. Les banyes dels banyuts no neixen al front dels enganyats per la dona; les banyes neixen orlant el tos, la glabel·la, el front, del bou qui menà el carro a l’idíl·lic paisatge dibuixat damunt el somrient conyet d’aquella meravellosament formosa dona seua, aquella meravellosa muller arreu del món de gloriosa memòria.
—I sense bou desdibuixat i redibuixat, rai, que no hi ha enlloc banyes que valguin.
—No cal que ningú es faci mai més cap pedra al fetge per qüestions tan banals, fa?


~0~0~


—No ho sé si ho feia per a mostrar l’espurneig del seu enginy, o la brillantor del seu instint, o potser fins i tot només per pueril caprici, mes, de sobte, un molt palès pessigolleig al nas, accentuat amb les corresponents ganyotes, li causava una divertida, rampelluda, dispersió de llustrins; i en aquell instant, rere la pluja de llustrins que li eixien de la tarota, el prestigi que l’arrogant prestidigitador no ens oferí ara, per a esclatant sorpresa dels descreguts qui érem de tornada de tot, fou la neta transformació, del malarec psítac epilèptic qui vilipendiava obscenament el públic, en un excel·lent exemplar de femella, totalment plena de seny, mes no pas de gaire roba.
—D’espetec que dic, La conec!
—Fiblat pels seus ulls de serp, m’aixequí de mon seient, hipnotitzat, a trams tot convuls, com qui pateix cap redubtable metamorfosi que el fa finalment adult.
—Em trobí automàticament, impel·lit per quines forces magnètiques eixides dels ulls de serp de la deessa, als seus braços tebis, tous, suaus. La cara se’m perdé entre les sinuositats de la deessa. L’elegant fragància que n’emanava m’embaumà. Em trobava al paradís. L’instant de goig es perllongà.
—Aleshores me n’adonava, al rerefons, del ludibri del públic. Se me’n reien? Per què?
—Odiós se m’infiltrà al sensori un càustic rosec. Covava rancúnia; calfreds de ràbia, rots d’agror, follies d’ultratjat, em sumien a focs de revenja. Em prenen per carrinclonota haveria. El maleït prestidigitador ha degut fer aquell truc típic dels estrafolles de la seua espècie. Hipnotitza un carallot i li fa fer les mil-i-una, i al capdavall el desperta i quin paper de ruc bastonejat el pàmfil no es veu fotent davant tothom. La riota del públic. Una pelleringa podrint-se al Sol.
—Si ara se’n riuen, com se’n riuran tothom encara més fort quan hom no m’eixorivirà. I llavors me n’adonaré — el darrer de tots, i que empegueït! — que, en tost de fer l’amor a la deessa fragant, tèbia, tova, suau i sinuosa, em petonejava i m’acaronava i m’arraulia amb aquell parrac de psítac reumàtic, malhumorat, mig plomat, ple de puces i de llúpies...
—La riota, l’escarnuf, generals, ja els sentia doncs abans d’hora, ja m’abassegaven, aclaparaven, abans que no esclatessin en llur paroxisme, en llur darrera extremitat, i tot! Car els maleïts esperaven que em despertés per a llençar-me ensems, i mortificar-me amb, el continu martelleig d’estridors, blasmes, burxades i burles grasses.
—Fou per això que, per comptes de continuar les carícies amb la deessa de les astronòmiques tovors, tebiors, sinuositats i fragàncies, m’encarés amb el públic i els omplís de penjaments. Els volia exterminats. Els desitjava els pitjors mals, els retreia les malformacions, les grotesqueries, les absurditats, de llurs cossos ultrarepugnants.
—I allò encara els feia riure més fort.
—Car els ho deia amb l’esquerdada, molt ridícula, veu del vell lloret còmicament enfellonit.
—Fou llavors que, finalment, vaig sentir l’autoritària veu que em deixondia del prestidigitador; aquest cop vaig doncs badar els ulls. I ara hi queia!
—No havia estat doncs pas el fet que ella, tan tova, tèbia, voluptuosa, fantàstica, no fos altre que encant, o il·lusió, o drap fi amb aires de beutat insuperable, diguem-ne un altre vulgar miratge o malson espectrals, una al·lucinació qualsevol, un bocí d’ectoplasma, qualque projecció astral, o mental, o com se’n digui, que, superposant-s’hi, ocultava la presència del repugnant lloret moribund. I no era tampoc doncs que, per comptes de fer-ho amb la meua molt seductora enamorada, jo era abraçant i porquejant amb l’horrible raquític psítac, aquell lloret merdós i varicós i virós, qui hauria d’haver feta pena i qui, per la seua maleïda dèria de malparlar fastigosament de tothom, tothom es fotia amb ganes d’espolsar-li l’esquena. No! No era pas que ella es fonia com fum, i tota la trifulga es resolia en esclafits de mofa per al ridiculitzat voluntari, qui, empegueïdet, com dic, tornaria al seu seient, i au. Car, al contrari, badats els ulls, veig que no, que ella no s’ha fosa, que és ben sòlida, gairebé com estàtua de marbre, tota arrodonida en la seua perfecció.
—I és ara on, llençant cap avall un esguard a la meua persona, amb un llambrec en tinc prou, hi caic de peus. Aquell plomatge ratat, aquelles ales retallades, aquella pudor de carnús que faig... Així que aquell era el truc, i no l’altre, el típic, el que t’esperaves. Aquest cop no era pas que la deessa dels ulls de serp es tornava a tornar el lloro lleig i malalt...
—Era que el maleït psítac sóc jo! Qui ha estat convertit en l’arnat psítac sempre malhumorat sóc jo!
—Vaig voler fugir, infructuosament, amb ales eixalades; els cucs, les larves, les paparres i els polls em saltaven pertot. Allò va fer espetegar la gent.
—Si m’entenguessin! Vaig voler explicar-me; engegar una pregona digressió sobre la meua desesperada condició, mes el meu vocabulari era molt limitat. Només sabia els mots triats. Les frases mecàniques. El material après. Ço és, tot el que fos, exclusivament, males paraules. Renecs, obscenitats i insults, allò rai. I prou, res més.
—Per això, per molta de bona voluntat que hi posés, tot el que els deia alhora els irritava i divertia, alhora els donava ofensa i els feia pixar-se a les calces. Car tot em sortia brut, fatxenda, mefític, abusiu, salvatgement ultratjós.
—Prou sabia que els horrorosos epítets que etzibava al respectable no m’ajudaven gens; que havia d’haver fet justament el contrari del que feia, que havia de tindre tota la corretja del món, i esdevindre d’allò més polit; m’hauria guanyada la simpatia si més no dels sentimentals entre els presents bo i fent-me el bon noi, el polit, l’amable i generós, per exemple, vantant les lletges, desdient-los que en fossin tant; i entabanant amb bones paraules de metge romancer els qui patien del que patissin, assegurant-los que són justament els mals els que els guareixen. Impossible! Ni quequejar-ne les primeres síl·labes que expressessin els meus desig de bona voluntat, no me’n sortia ni una. Em trobava que n’era congènitament, innatament, impotent. Vedat per natura a dir mai re de bo de ningú.
—Damunt, el diabòlic prestidigitador els encoratjava a tornar-me les floretes. Senyores i senyors, hell has no fury like a parrot scorned! No saben el que costa d’ensinistrar la malabèstia. Res que li diguis, tot troba que l’escarneix, l’aire mateix que respira, i llavors quin gènit! Ho proven! Veuran! Escarnit lloro puçós s’emprenya pitjor que no cap deuetó ni dimoniet per nics ni poixèvols que ja no siguin per celestial o infernal decret, i més si, a sobre, s’hi afegeix el cas escaient que els embogia cap mal de queixals! Som-hi, som-hi! Ui si el farem ballar de sacra ira i tot!
—Allò, l’enemistat tan agressiva de tothom, no hi podia fer més, em duia a treure focs més enfurits pels queixals, efectivament. Car com se’n fotia totdéu quan em veien tan enfellonit que m’esplomissava de despit i saltironejava com un orat, i, és clar, queia contínuament del capdamunt de la meua perxa!
—Només la deessa dels ulls de serp restava muda, immutable; hi restà cadascun dels dies on la coneguí.
—Car allò durà el que durà.
—I no sé pas si hi ha ningú que sàpigui de cert el que durà. Me’n record de moltes anades i vingudes, d’avions, de trens, d’autocars. D’estranyes actuacions davant estranys públics d’estranys indrets, gentota matussera qui m’omplien de greuges en retorn dels meus. Car, inevitablement, pel que fa a la meua persona, sempre hi havia de fer, impel·lit per la pròpia natura, el meu paper de lloret lleig, pudent, fastigós i ofensiu. Era com era. Com ara sóc com sóc.
—Me n’he de recordar per força. Experiència traumàtica, totes aquelles actuacions compulsives. No tenia altre remei, m’ho demanava el cos, esclau d’un cos de psítac advers, hostil, perniciós.
—I la negror. La negror on m’haig de banyar gairebé dies sencers, car cert que perquè no ofengués els altres passatgers, durant tots aquells llargs desplaçaments em tocava de viure en la foscor d’aquell llençol negre amb què m’embolicaven la gàbia.
—Tapat amb la coberta i de nit, sense veure ningú, no em ve a l’esment d’insultar ningú, la dèria automàtica d’ofendre tothom qui tinc a mira no se’m dispara, i puc pensar, tinc llavors el cap prou lliure per a poder barrinar-hi sobre matèries de molt més gruix. Per exemple, al començament, rumiava de trast en trast en el destí del meu cos. Què havia passat amb el meu cos d’abans? On s’havia ficat, on havia anat a parar, tantost jo en fugia, tantost, empès per forces magnètiques inconqueribles, entrava a ocupar el miserable cos del fotut psítac? Què se’n féu quan l’abandoní? I el cor se me n’estretia d’angúnia i d’enyor. Què deu fer sense jo dins, pobret...? Cert que no era un cos que fos la gran cosa, mes, renoi, comparat amb el del pustulós estossegós claupassat psítac, quina meravella de cos, vós!
—Sense jo dins — allò era greu — sense jo dins, pobrissó, sense ningú com jo qui el guiés, per quins laberints no es ficava? Quines noves aventures no endurava? Cos, cos! — cridava íntimament — i si vinguessis a rembre’m? I si em traguessis heroic d’aquesta verinosa i pudent i angoixosa presó d’un cos que em botxineja sense descans? Un cos que estaria millor en cap casa de repòs que no treballant com treballa! Un cos que seria millor que fos mort i colgat, segurament. Car quina tortura, quina tortura insistent!
—No pas que tot fos desavantatge, és clar. Hom s’acostuma gairebé a tot. Sobretot, hi havia, escadussers, els moments de pau i voluptat, on em trobava sol amb la imatge de la perfecció, amb ella, la divina serp, la beutat sense parangó possible, amb aquells ulls terebrants de tenebrós cobalt!
—Sens dubte, i tant, i amb escreix, naturalment... Allò millor, allò millor meu, era la proximitat de què gaudia amb aquella dona immaculada, sense tares, sempre nua, sempre quieta. Les llargues estones que m’hi passava, extasiat, fascinat, rabit, esguardant-li aquell cony seu exquisit! Un cony perfecte, mai enlloc ni pensaments imitat. El més sublim del món, ni de l’univers, ni dels universos paral·lels, per molts que ens en ragin pels marges, me’n fot; enlloc, com dic, cap altre cony com aquell.
—Era aleshores on sovint a l’ànima m’hi creixia indeturable la dèria poètica, i li volia dir a la deessa, de cor a pensa, les millors coses imaginables pel que feia a la perfecció del seu cony, volia vantar-l’hi fins als núvols, fins les galàxies més llunyanes... I creureu que hi reeixia? Mai! N’era totalment incapaç. Només reeixia a esgaripar-li escanyadament el contrari. Li deia que aquell cony era cancerós, gangrenós, infecte, fètida estiòmena supurant, una desintegració, una descomposició, un podrimener de femer a frec de pútrid esclat, un forat de claveguera d’allò més immund, el pitjor, el més repel·lent trau del cul de cap carronya, allò que enlloc del món mai no hi havia hagut de més atroçment impur.
—Hi estava condemnat, com quan era davant la gentada al teatre, tot el que hi dic, em ve automàtic, no hi tinc al cos cap mecanisme d’inhibició social pel que fa al discurs; i només puc confegir les meues abjectes arengues amb el que conec, amb el que tinc, i no conec ni tinc a l’abast cap mot per a bo ni per a bé.
—Només mots per a l’agressió.
—Així m’ensinistraren, així em torceren des que fui nat.
—Mes això rai. Poc s’immutava gens la deessa del cos perfecte. A l’inrevés, de fet. El qui després d’aquells molt llords reguitzells de bordes lloances n’acabava ensulsiat, trepitjat, desconfit, desmanegat, totalment fet malbé, era jo, ple d’odi letal contra mi mateix. M’esgarrapava de càstig, m’arrencava més plomes amb el bec asclat. La meua fètida vermina anava de bòlit. No tenien descans.
—La dona perfecta dels ulls de serp romania, com dic, sempre immòbil; no actuava mai, ni a l’escenari ni a casa; estranyament, a l’escenari, d’ençà que festejà amb mi, i hi vaig perdre l’ànima, o en tot cas la personalitat, que no hi havia sortit mai més; es veu que el fet que ella sortís a l’escenari era excepcional, només reservat per a ocasions transcendentals; en canvi, les nits de funció corrents, jo, de lloret indesitjable, només acabava transformat en qualque vol de coloms, o esbarriada de conillets blancs.
—Ella, però, com dic, sempre callada, sempre impassible. A casa, la seua perfecta beutat mai s’immutava mica; només quan rebia instruccions del prestidigitador es bellugava mai; llavors, seguint les pausades ordres, la veies solcada de moviments lentíssims, i ell, pacient, li manava que s’emmirallés en ell mateix, que seguís l’exemple del posat que adoptava ell, i doncs que fes — ço que prenia durades força esteses, car la immensa beutat romania gairebé estàtica, i ell prou se n’estava de voler coreografiar el canvi de posició en re que s’assemblés poc o molt als dinàmics passos de dansa — que fes, dic, doncs, certes figures harmòniques, d’estàtua immarcescible, i cert que aquelles posicions, sens dubte, la tornaven encara més encantadora, accentuaven la seua sensacional, abassegadora, presència; esdevenia ella més seductora, suggestiva, exaltant, encara; novelles positures les seues eren que la feien més dominant, més acollonidora per als homes; positures inconfusibles de segura deessa inflexible; de glacial, tirànica, inviolable verge dominadora del món. Tot plegat, un triomf en el saber-s’hi posar.
—Les nits, sota la meua coberta negra, encara més inquiet amb els innombrables paràsits, tot i que silent, o em tocava el rebre o dejunar, els sabia al llit, la deessa i el mestre, l’adust poderós magnetitzador. Ni bleix ni gemec no eixiren del cos de la deessa mentre durant les llargues nits, doncs, jeien plegats; només la veu d’ell se sentia de cops; l’home enraonava de noves metamorfosis, nous projectes, noves enganyifes i falòrnies, nous trucs i albardades. Ella, és clar, no va respondre mai, com si de debò no hi fos.
—Durant els jorns de preparació o entre desplaçaments i funcions, el veies a ell estudiar les multituds al seu ordinador. L’estudi de les multituds era essencial per a conèixer les diferents parròquies de pecs parroquians qui teníem arreu. Les latències gregàries de la balba multitud, quin objecte d’estudi més absorbent, vós!
—La magnífica beutat només romania com si re, radiant magnificència, excelsitud, absolut domini. Jo ridícul rai, qui em barallava sempre amb el mateix formatge fastigós, tota una massa tremolosa de greix groc repugnant. Sovint, tanmateix, me’n record que m’atipava de la baralla amb el formatge agafatós, i m’esguardava per comptes, pels més escaguitxats indrets del meu pelatge, l’urticant vermina qui se’m menjava de viu en viu. Ai, desgraciats, els deia, ullant-ne curiosament, entre nafres i varices, a cap dels nombrosos claps pelats damunt la pell, les pinces i maixelles furiosament esmerçades en llurs baralles i canibalismes i coits, prou que la pitjor pobretat és la de viure com cucs en lloc massa estret. I em tornava a l’esment la imatge d’una vida passada. Els veia transformats en tota aquella púrria uhmana. En tota aquella altra canalla cagaire i ploraire, tots aquells boigs ebris mascles bruts petits desgraciats, totes aquelles donotes grasses, totes elles ambulants, molt repulsives, conys purulents, de repel·lent memòria, com dic, i els increpava, els omplia de penjaments, d’injúries — sí ves, poc podia fer altre, no posseïa pas aitampoc accés a cap altre vocabulari.
—Qui no vulgui fotre’n el camp no es mereix pas millor! això volia dir-los, sense mai poder. Que toquessin pirandó, que fugissin, que esdevinguessin sols, lliures, sense contagis!
—És clar que cap cas, ni que hagués assolit de comunicar-los-ho. Re. Massa negats.
—Algun cop, de casualitat, m’envaïa el cor una estranya ciència tribal, filogenètica, i em sobtava jo mateix passant, com qui diu amb prou feines adonant-me’n, passant revista a les meues memòries racials, als meus avials fons d’arcaics coneixements intrínsecs, instintius, com si pouava al nostre dipòsit d’inconscient col·lectiu psitací. I em venien al cap els noms familiars. Som els lloros, em deia, ple d’urc, som els psítacs, els parroquiers, els papagais, els papagalls! Som els conurs, els jaumets, els periquets grisos cendrats, els burells tasmanians! Som les cacatues, els caïcs, els macaus i els kakapús! Som els kees... Els kees, i és calumniós, no és gens cert que el kea mengi fetge de moltó, quan el pàmfil moltó moltoneja i peix innocentment pel prat, car no som mai traïdors; això és mite de maleït uhmà avariciós, de bare, supersticiós, pagerol qui veu pertot visions...
—I per al meu fur interior, molt més tard, una nit lletja, la nit abans de l’endemà on al vespre vaig veure plorar la deessa, em sembla, una tristor, una dolça melangia m’envaïa; dolça tanmateix, perquè me n’adonava que tot i presoner, tampoc no sóc sol ni oblidat, que la meua excelsa, alada, elevada, família, és vasta, i som molts de noms per a anar atapeint la nobilíssima nissaga, i quelcom em deia, molt íntim, que fóra èpicament i mòdica recordat, pel meu heroic trànsit pel món, i recitava d’esme qualque fi poeta antic i tot, és clar, en recitava si fa no fa l’homenatge que el sensitiu personatge no dedicà a aquell avantpassat meu, aquell altre psítac tan doctament loquaç, garlador, sermonejador d’amoretes, i melodiosa veu d’enginy i de gràcia, com som els de més de nosaltres, els qui no hem estats torçuts de rel i tan maltractats pels bruixots malèfics. I, en un presagi de la pròpia mort, car em sentia cada dia lloret més malalt, ni escarransit, ni arraulit, ni atuït, ni defallit, en recitava el tràgic dol seu i meu quan perí i periré. Fores, psítac bonifaci, el súmmum dels ocells, i ara t’has fos. L’envejosa mort et colpeix. Les guatlles sempre guerregen; belleu per xo viuen tants d’anys. En contrasemble, les mal rostades mans de la mort s’enduen abans allò millor. Adéu-siau, deessa — digueres a la teua mestressa amb el teu darrer delicioset buf. I ara raus al suau vessant dels camps elisis on els bons ocells viuen la mort, i tu hi ets el qui els recita, veraç, expansiu, els fets d’aquell altre món, tan incert, tan improbable, tan fugaç.
—I en restava meravellat, admirat d’aquell meu antic món nou, molt millor que no pas el que havia conegut fins llavors. Ah, i el món venidor, on potser em retrobaria amb els mai abans coneguts companys qui ara m’enraonen en la memòria immanent que heretí amb el cervell psitací!
—I sobretot restava il·lusionat amb aquella ferma promesa del passatge a la recitació sense exabruptes, obscenitats, injúries, renecs, estridències, carrinclonades, on presentment estava condemnat. Allò m’omplia el cor de redubtable joia; redubtable, perquè què val al capdavall la paraula d’un poeta?
—El vespre de l’endemà, com deia, abans no em cobrissin, vaig veure la deessa dels ulls de serp silentment plorar.
—Allò sí que em deixà de pedra. Allò em va fer rumiar d’una altra peça de mena de cosa tota la nit.
—Potser la perfecta beutat volia canviar de parroquier, potser em trobava a la fi massa impudent. Cert, pobre de mi, que, abans d’insultar-la d’aquella innoble manera, cert que feia un esforç suprem per a estar-me’n, per a romandre mut, per a romandre mut per sempre més si hagués calgut, i em mossegava la llengua i m’hi feia sang... i encara l’insultava més fort. Mes també era veritat que darrerement, amb la pèrdua de les forces, més i més menjat pels paràsits, anava tanmateix esdevenint si fa no fa mestre del meu damnat impuls, i, més que no mai abans, com dic, darrerament assolia de retenir-me i no li deia cap barbaritat, no li deia re. I potser doncs era allò, el contrari. Que potser la deessa es nodria d’insults! Car no és pas que mengés mai re. No la vaig veure mai tastar ni mastegar altra cosa que els extremats fastigosos ultratges que li adreçava.
—Fos el que fos, tot és que l’endemà d’aquest endemà, al vespre, que ens tocava funció, quelcom verament cabdal s’esdevingué. Fou una d’aquelles nits on la deessa eixí mig nua a l’escenari. No hi havia aparegut d’ençà de la nit on em captivaren. Em sembla que les seues aparicions extenuaven el màgic. El prestidigitador n’acabava desfet, i li calia descansar, com vaig veure durant el cas on jo mateix fui qui fou anímicament transmigrat, i descansar li calia, dic, mesos i mesos. I per això les escalonava tan amplament com es podia permetre, les aparicions de la virginal beatitud, de la fenomenal model de bellesa insuperable. De fet, quant de temps no devia fer d’ençà del rapte del meu esperit? Prou he dit que ni idea. Memòries confuses, de lloro, d’uhmà, qui sap a hores d’ara de què més. Tant se val. Potser sis o set mesos, però...? Sis o set anys? Sis o set dècades? Qui sap. Vivim llarg, els llorets.
—En tot cas, no m’ho esperava gens. Tot va anar tan de pressa. Vaig deixar d’ésser jo mateix durant un cluc d’ulls, un mínim parpelleig, i llavors qui era, i on?
—Durant una inescandallable estona, el meu ignar esperit sense cos va entrar, diminut, microscòpic, el cos immens de la deessa — era un cos el seu ple de buidor, de galeries fosques, nues, ecoiques, subterrànies, de fondàries inassolibles; astorat, m’hi vaig perdre, com qui diu entre naixences, primitiu, troglodita, informe, embrionari, com qui ronda incert per budells a mig refredar d’un món parit de fresc, i allò, aquell extrem desori, aquell estat de pèrdua total, de cap mena de fita ni fitó a l’abast, durà fins a la fi de la funció, amb la baixada del teló, on de bell antuvi qui hi sóc ni sé.
—Car es veu, palesament, que al mateix instant on el meu esperit eixia del cos del discràtic psítac, i amb la mateixa intempestivitat que ans, feia qui sap els anys, hi havia disparadament penetrat, algú altre, aquell qualsevol d’il·lús qui devia escaure’s que durant el mateix moment doncs on jo era en plena folla caiguda dins l’abís infinit del cos de la incommensurable beutat, i ell, màgicament cridat, fos segurament precisament fent-se enganxifoses carícies amb la deessa de l’escenari, per passa-passa essencial del prestidigitador, ensems ens bescanviàvem llavors formes, cossos, embolcalls somàtics, i s’havia tornat ell el trist llord lloro empentís i jo tornava a la tribu dels bípedes àpters si fa no fa carrinclonament i artificialment mudats, empastifats xaronament amb pedaços i pegats.
—M’hi trobava molt estrany. Qui cos ingrat, incòmode.
—A pleret m’hi acostumava. I ara, dins l’entitat present que el meu ésser entrevé, habita o comoneix, els senys se’m posen més o menys de concert.
—Vaig badar els ulls. Podia guaitar girientorn i sense cobertes negres ni erts aclucalls. Sóc un home — segurament aquell l’embolcall del qual s’havia suara acariciat amb la deessa i després, tot d’una, sota la riota general, havia esdevingut el miserable, degenerat, lloret de tots els mals.
—Romanc assegut, moderadament rient, un home amb ulleres qui s’esguarda doncs divertit el vell nou brut irrisori psítac entre gent totalment desconeguda, en indret ignot, de llengua incomprensible... Faré com ells, quin remei. Esperit de simi, de ramat.
—Em temia de primer que no hagués àdhuc anat a raure a cap altre planeta i tot, tret que les rialles són tan universals; s’esclafeixen nogensmenys els meus flamants conciutadans, com els de qualsevol altre indret, i aporrinen el trist animal qui no pot fer altre, al seu torn, que, a cops d’espinguet, escardalencament, esfereïdament, obscenament, farcir-los d’improperis.
—Noves condicions, això rai, començ de tindre’n la mà trencada; sí, m’hi adaptí plenament, comencí de fer grollera befa del mesquí psítac extremadament emprenyat a l’escenari, el meu pobre substitut qui, per maleït destí, ningú no plany ni mai ha de plànyer.
—Jo, com dic, devia fer una certa patxoca, el vestit on era embotit semblava d’una certa qualitat, amb un toc burgès mitjà; portava fins i tot un brillant fals a la corbata; a les butxaques hi duia força patacons, la vàlua dels quals aneu a saber; en tot cas, n’hi havia prou perquè, bo i sortint del teatre, em comprés teca, i perquè més tard trobés l’estació de tren, i m’assegués a un banc, i fes, confusament, a batzegades, filagarses de projectes... dubtoses continuacions que potser acabarien nogensmenys fent-me tornar, un dia o altre, qui sap... eventualment... qui sap... a casa... a casa...
—Quina? Eh, quina casa? Això.
—En acabat, caminant hi caic. El més important roman el fet de l’impuls invencible que em duu a coldre-les. Sóc el mateix. Som els mateixos. Marcats pels fats.
—Car això veig. Amb els dies, si fa no fa establert, i d’ençà de sempre, doncs, que no hi pots fer re. Et surtin d’on et surtin. Les belles dones amb ulls de serp, les coneixes, les reconeixes totes.
—I tantost en cops cap, com dic, m’hi estavell de quatre grapes. M’enamoren. M’enamoren immediatament. Embruixat.
—Dic jo, no ho sé, que sí, que devem formar, espargits per l’univers, una molt minsa, escollida, confraria d’homes excelsos; ço és, els anònims silents enamorats qui en vida prèvia tastàrem de prop l’autèntica soliditat de les deesses amb ulls assassins de serp, ulls que ens fiblaren l’ànima i ens feren fer les caparrades més grosses.
—Per sempre més extasiats, doncs, en la visió, faunes frustrats, adoradors de làmies, cada cop que copsem cap deessa, hi anem virtualment posant-li als peus les nostre perles de tritó, les nostre perles de tritó desfet d’amors, perles que sempre seran, finament, llàgrimes.
—Com les llàgrimes d’adés, les llàgrimes d’amor inatès del lloret esclafat. Impotent, sense altra gota de cap altra mena de semença. Només llàgrimes, com sempre tots nosaltres, els molt devots adoradors de làmies.
—Tot en tot, la latència de la unió sempre ajornada omplint-nos tanmateix el cor.
—I el món, el món, què se n’ensuma, d’elles ni de nosaltres? El món el nas tapat, sempre l’hi ha tingut, sempre l’hi tindrà.
—I ara el tret essencial de l’assumpte.
—Les escadusseres captivadores làmies de qui molt de lluny en lluny, remotament no et sembla que en perceps, n’intueixes, la dominadora presència que et raptaria l’ànima? La qüestió, t’hi has atansat, els has dites mai re?
—No pas. Per què perdre-hi l’estona? Prou sé que, pobrissones, en llur perfecció, no poden tanmateix parlar. No em farien mai cap altre cas. Com si parlés a la paret. Prou em posseeixen d’esperit, què més voldrien de mi? Un cos malmès que manllevàvem d’ocasió? No em féssiu riure!


~0~0~


—Aquesta és la imatge — el meu cap asclat al caire de la bàscula.
—Fou traumàtic.
—Als cinc anys, un ram de les dones de la família, just abans no s’acomiadessin, em van pescar cardant-me alhora les dues cosinetes de visita. Una de sis anys, la petita de quatre.
—Les exclamacions, els clatellots, les guitzes i potades!
—Ara, en anar-se’n de casa nostra les visitants, jo dalt de tot, tot d’una que caic rostes escales avall.
—Vaig anar a espetegar a baix de tot, al caire metàl·lic de la bàscula de l’entrada. La bàscula que mon pare feia servir per a pesar-hi llenya i sacs de farina i panistres de pa.
—A part els bonys que, caient, ja em feia als esglaons, m’hi vaig asclar el cap. Sagnava profusament.
—Tothom com un estaquirot.
—La veu de la padrina supersticiosa dictaminava, ressonant feixugament per la volta de l’escala:
—Déu l’ha castigat.
—Déu mesquí qui només pensava en merda.


~0~0~


—Sóc a Lodz.
—Amb el meu nou cos, amb el meu nom d’ara, a Lodz, què hi faig? Perdut entre estranys. No en conec de la llengua sinó filagarses, evocacions; amb les meues beceroles de rus, n’ensum qualque essencial paraula, diguem-ne, això és tot. Ep, mes prou n’aprendré, prou n’aprendré, la meua set de coneixement és forta, després de tots aquells anys de romandre limitat per un vocabulari massa adotzenat ni vulgar; pitjor: copròfil, pèrfid, obscè, casernari.
—Potser l’inspector era un ruc, mes jo no en sóc gens, i tinc una vasta experiència (gràcies a les recerques del sinistre taumaturg, l’oliós, esmunyedís, inductor de teriantropies, el mag inaprehensible) pel que fa, si més no, al coneixement de les multituds, i m’hi conec un ou en el caràcter de les castes deesses qui em captiven. I he viscut en d’altres mons prou estranys, i encara hi sóc; sobrevivia, vós, aquesta és la qüestió. Això m’ha de donar un cert avantatge, i sóc optimista, renoi. Pensem-hi, tu! Ja no vius al cos d’un psítac sempre restret i emprenyat, i amb tota mena de mals, dins un cos verament merdós, agonitzant.
—Endevinava l’endemà que potser era que fos qualque mena d’inspector de paisà. Passant part davant una estació de policia, fui molt seriosament saludat pels dos uniformats qui eren fent de guaita a la porta. Em tornava a esguardar curosament els documents a la butxaca.
—Hi ha un carnet molt oficial, potser ensenyant-lo se m’obriran certes portes...
—I per a anar surant en societat, o millor, per a nedar-hi entre dues aigües, amb la sortosa condició que servis una bossa si fa no fa pleneta d’una certa quantitat de pistrincs, només cal fer una cosa: imitar el públic.
—Només cal fer com fa multitud — hi ets anònim, hi ets acceptat tàcitament. Vés on el teu cos s’adiu, on no hi fa bony ni nyap ni pegat. Si s’escau que posseeixes o ets posseït per un cos esguerrat, per exemple, vés amb els esguerrats. Aquest és el secret, uneix-te al teu ramat, i no en sobresurtis mai; no vols pas afegir-t’hi més trasbalsos, com si la vida no en curullés prou.
—De moment, tornar a la casa vella, a la contrada deixada enrere, passada de llarg, és impensable. Em fa massa por. Potser el meu cos n’ha fetes de terribles, potser el meu antic embolcall és ara tot tacat de brutícies esborronadores. I si l’ocupant del meu cos i nom ha comès crims impensables? Vols dir que no fou ell el tristament cèlebre esbudellador de Lleida?
—Aquesta temor d’on em ve? M’imagín que és fruit de la culpabilitat que em rosega; el sentiment de culpabilitat d’haver abandonat indefens aquell pobre cos antic meu, ja gravat amb una vitalitat problemàtica, i ara què? Deixat amb el cul enlaire, francament exposat a l’ocupació d’aneu a saber qui, de qualsevol camàlic rude, ignorant, matusser, per exemple; o potser, aquesta és la por, instrument del mal, a mercè d’un bestiota criminal i tot, xarnec, psicòpata, pervertit, rancuniós, sedec de vagues venjances.
—El consol. El consol, l’esperança, l’opció optimista, fóra pensar que qui l’havia penetrat havia estat un poeta (del cinema, també), o un científic, qualcú de la talla d’un Polanski, d’un Copèrnic! Algú qui no el maltractaria gens; al contrari, un home de bé que li faria tastar les mels de les glòries del geni. No pas que el meu vell cos es mereixés aitampoc tant, mes si més no aquell pensament o desig tenia la virtut d’alleujar-me aquell pes que dic a la consciència.
—Una altra cosa.
—Una altra cosa que no podia fer pas, tampoc, és clar, era tornar de moment a casa de l’inspector. Segurament, atès els calers que duc i les targes que em donen pas a pler d’indrets oficials, probablement, dic, un personatge força benestant, l’inspector, amb posició. I suposéssim que fos casat, amb una dona encara cardable, i amb una minyona de poble qui és clar, jo amb la meua autoritat i ella amb la seua ingenuïtat, segur que s’ho deixava fer tot, i, afegim-n’hi, amb tres, per exemple, amb tres o quatre filles jovenetes, rossetes, rosetes, tendretes...
—No! Car com me’n podria mai estar de violar-les totes plegades, esmeperdudament, escruixidorament, amb violència folla, amb una passió de pam i mig, i, amb aquell nou cos fet i fet oimés encara prou vigorós, i sobretot en acabat de tants d’anys sotmès el meu esperit al cos incapaç d’aquell desnonat lloret sempre hostilitzat per la visió immediata de la inassolible deessa, i nogensmenys massa malalt, impotent, per a fer altre que somiar-hi.
—Només de pensar-hi, en la viabilitat, la plausibilitat, de l’escaiença, que ja trempava, vós, i com més hi pensava, i més de filles ni minyones no hi afegia, més trempava, i amb increments arboris!
—En tot cas, impossible, allò no anava ni amb rodes; bell exemple d’inspector seriós i estricte, casolanament tan disbauxat! M’hi jugava la feina, la posició en societat, el meu bon nom nou, no fotem!
—Ei, i ara que hi caic, potser això és el que féu el meu antic cos descartat, ocupat qui sap ara per quin salvatge, quin energumen d’homenot primitiu, reprimit durant qui sabia els anys al cos de l’odiós, rabiós, i tanmateix tan frèvol, decrèpit, catastròfic, psítac, amb pota i mitja al clot? Potser, potser el meu cos del passat ja era mort, potser el meu nom era anatema entre els vells familiars i amics, molts del quals devien romandre’n morts de vergonya; potser el meu cos havia estat ajusticiat ignominiosament per les escandalitzades autoritats de la pàtria oblidada; potser, totalment fet malbé, materialment desfet, s’havia fos a cap manicomi per a casos extrems. La puta, vós, com dic, quina biografia la meua més trista ni fastigosa! Quina biografia alternativa, és clar. La prèvia. La de prova. La del meu cos repudiat, obsolet, llençat a les escombraries. Car ara... ara devia anar més de debò.
—Ep, no. I és clar! No voldria pas que li esdevingués el mateix a aquest meu cos nou. Pararé compte, no fos cas. Pararé compte, molt de compte, un compte immens, vós. Aniré amb peus de plom, renoi, i tant.
—I ara meditem-hi, oi? Plantegem-nos la qüestió amb equanimitat.
—Atès... Atès que era un cos qui, rabit, raptat, fascinat pels ulls cobalt de la dona serp, s’havia vist impel·lit, qui sap per quines forces sobrenaturals, per quins secrets impulsos inherents al pinyol essencial d’un mateix, a presentar-se voluntari, a retre’s tal qual, com ofert ancil o pagellida qui s’encasta a aquell cos de perfecció bo i confiant ésser-hi absorbit, a viure-hi permanentment en qualcun dels seus paradisíacs plecs, atès tot això, no podia pas ésser que fos, que em trobés, al capdavall, en un altre cos homosexual, tot i els somnis...
—Tot i els somnis, molt palpables, ai; tot i els somnis recurrents que tenia aquestes primers nits a Lodz, a l’hotelet; somni de molt blanes carícies... De blans, tebis, lents, sibarítics, acaronaments entre munts i munts de bells homes nus, qui, amb llengües mandroses, ens recorrem, sense tries, sense distincions, sense discriminacions, car tots som meravellosament ben muntats, el primer cau, el primer clot que ens vingui a tomb, el raconet humit de qui l’embogidor aroma mateix — el mesc, tan itigènic, itifacient! — t’indueix, et mou, a profusa salivera, i ens llepem i rellepem mútuament i recíproca, i ens escurem, adelitadament, els delectables orificis i costures que trobem de cada musculat cos de molt sòlid mascle... I...
—I el meu cos antic, què? I si l’ocupava un homosexual, i no s’entenien...? Si hi tenien contradiccions internes, com jo amb el meu?
—Ai, els neguits, els neguits! Tret que potser que anéssim a pams, que alfarrasséssim cada cas amb la mateixa cana, ca? Car l’esperit... l’esperit qui m’ocupava ara el cos antic, encara per mi — no sé pas per què, potser pel mateix mecanisme emocional que fa que hom sempre trobi una miqueta a mancar l’encant d’un primer pregon amor — encara per mi, doncs, de vegades tan estranyament enyorat, aquell meu primer cos qui tanta de cura, de jovenet, davants els espills, no havia ficat de pentinar-lo bé, de fer-li fer les millors ganyotetes, les més simpàtiques envers les possibles conquestes adolescents, o les pitjors, les més dissuasòries envers els imaginats antiherois qui em volien la pell, aquell esperit qui me l’ocupava, doncs, prou devia pertànyer també a un altre embruixat, un altre home molt home, pres pels irresistibles ulls de l’adorable làmia.
—No sé per què doncs me’n faig tant, pensant-hi, per què m’hi fic tantes de pedres al fetge; com si el volia protegir de què? Després de tots aqueixos anys... El vell cos descartat, on deu parar, en quin estat es troba, com s’ho farà per...? Prou! Tallaré ras. Malaltissa curiositat. A qui se li’n fot un all? Au, bah! Per què marejar-se’n encara? A parir parteres. S’ha acabat d’encaboriar-me’n. Fet! No en parlaré mai més. Acabaria essent un obstacle al meu progrés en la vida nova.
—M’havia d’adaptar al medi o morir, vella fórmula. Allò era el que calia. I prou.
—Estudiava doncs la llengua com un desesperat. Disfressat, vigilava l’adreça on el meu cos present no servava residència segons els papers que duia a la butxaca. Alguna me’n rumiaré. Diré que he patit un atac de feridura, que m’he recobrat, més o menys; que tant la memòria com l’habilitat lingüística em flaquegen prou, després de l’atac, com és natural, tots aquells dies d’amnèsia en un hospital provincial, mentre era en missió secreta d’investigació, mes aturem el carro, poca pena, estimada família, car prou sabeu que sóc un home de fe en les pròpies forces, i em refaré, em refaré...
—Això, prometré molt; asseguraré que em refaré, i que perdó, eh? Perdó per la pèrdua dels records que potser em faran fer fer pler de planxes; això rai, amb paciència, amb l’estudi, amb l’atenció, m’aniran tornant, els records, els bons records familiars... Cal ésser optimista, l’esperança reneix més forta en un cos qui reguanyava la salut. I oi que hom m’ajudarà, oi que hom oblidarà, o en tot cas molt commiserativament passarà per alt, tots els greuges i torts amb els quals potser, imbuït erròniament en — o sotmès a — un jo mateix definitivament deixat enrere, els havia inopinadament pogut ferir?
—Ximpleries d’aqueixes. La gent ens ho creiem tot, al cap d’estona d’endinsar-nos-hi prou i d’acostumar-nos-hi. Com jo m’adaptava a la vida nova, els meus col·legues, familiars i coneguts prou s’adaptarien. Quin remei. Tot és elàstic. Re tan mal·leable com la vida mateixa, jotfot.
—Finalment, gosí trucar a la porta de casa...
—La dona qui obrí la porta era la meua dona. Era una dona serp, amb els ulls més cruels del món.
—Sóc jo, sóc en Benet, Genoveva; en Benet Mussol, el vostre marit — vaig dir, i li vaig caure als peus. Ella, naturalment, no va dir re. Mai ni mot.
—A propòsit, fem-ho notar molt assenyaladament, oi?
—Si una dona qui no xerra pels descosits ja és una troballa; una qui no xerra gens, un miracle, vós! Per collons, l’has d’admirar! No anem tan errats tampoc per aquest costat els fanàtics, fanocs, hieròduls de la divinitat!
—Em foté un cop d’ull i, calladament, com dic, despectivament, girà cua. Féu la seua via. Ja em podia haver flairat que això faria, que no em respondria mai, que em fotria un cas com un cabàs.
—Llavors vaig comprendre per què era inspector de policia, i no pas un altre carallot uniformat més gastant sola pels carrers; comprenia per què havia arribat tan alt en la meua professió. Grau de comandant pel cap baix. Per això: per tots els crims que evitava, bo i suprimint el criminal justament en l’acte de cometre’n una repetició, car el primer era impossible de predir cent per cent — els crims que els embogits enamorats de la meua embruixadora dona no es veien abocats a cometre.
—Gosaré vantar-me i tot de saber llegir cervells? Ausades, vós, i tant. Vantem-nos-en!
—Ara ho diré. Fou ací, fou ara, al cap d’uns dies d’ésser a casa i furgar en les meus nous papers, on intervinguí en el transcendental, molt esperat, enxampament de l’esbudellador de Lodz — potser presumiré d’accent i en diré Łódź i tot. L’esbudellador de Łódź fou aquell camioner qui adés caigué seduït pels ulls de la meua dona, un dia on ella feia autostop tornant de Viena, on, per caprici, car tot ho feia per balb caprici, havia anat a sentir l’òpera d’en Schumann.
—El camioner polonès Miquel — un altre qui feia volar coloms! — havia estat llogat per un club columbòfil de Vílnius. I ara, quan l’estatuesca dona meua, tota la seua beutat de marbre polit exposada a caire de carretera, els seus ulls de serp lluents en la nit com jaspiat cobalt encès per dins, aixecà el dit, el camioner Miquel, qui tornava d’haver portats els cinc-cents coloms missatgers qui els associats li havien encomanats després que no els havien inscrits perquè tornessin solets a casa, en una de llurs anuals competicions amicals, i el camioner Miquel, segons convingut, els havia doncs deixats anar als camps hongaresos de vora Pécs, i ara tornava de buit, només amb les gàbies, la guipà, guipà el dit, guipà l’estàtua, mes sobretot en guipà els ulls qui de cop i volta el posseïen, i foté, el camioner Miquel, un cop de fre que gairebé no li fot fotre al camió un capgirell com una truita.
—Pujà al seu costat la meua dona, li va dir que volia anar a Łódź i, tot que s’havia de desviar un colló de milles, el camioner, totalment robat, va dir que entesos.
—No anava sol el camioner Miquel. Portava un vell ajudant, un home retirat qui l’ajudava amb les gàbies, i li feia companyia durant els llargs monòtons desplaçaments. En una estació de servei de vora la carretera, la dona dels ulls de serp li féu signe que aturés la màquina. Bellugà el mateix dit de l’autostop i assenyalà el vell i l’envià a l’estació de servei. El vell comprengué. Foté el camp escaguissat.
—El camioner Miquel es creia al cel. La dona perfecta se li lliurà allí mateix, dalt la cabina. En restà marcat de per vida. Com tots els altres.
—Car la dona es lliurava lliurement. Es lliurava a lloure i a tothom qui li passava per la clepsa de condemnar a l’infern d’una vida d’obsessiva impotència.
—Què va deure sentir el desgraciat camioner en penetrar-la? Recordava amb mortals esgarrifaós haver passat, entre transicions, pel foscs laberints de les cavernes a l’interior del cos de la deessa del teatre. Pitjor que no això ell, car ell la penetrava sexualment!
—Mentre cinc iridescents potes d’aranya a cada mà de l’ídola adorada li encetaven l’esquena, el camioner Miquel (tot això el camioner ho confessaria, incrèdul, més tard), per comptes de perdre’s per la bona via orgàstica d’aquell cony perfecte, aquella misteriosa font que la casta deessa li lliurava com l’etèria, llegendària, apareguda, fada, mestra dels destins, qui lliura al xiquet qui feia més bonda els secrets de totes les felicitats... Per comptes d’aquell excels deliqui de plaer, res, home! Tot ell sencer, espellat, escorxat, escoixengut pertot arreu, patint-hi un ou, s’extravia per estrets corredors subterranis, per ressonants galeries hipogees, on les gegantines abominacions de figures degenerades, aquells ogres blaus deliqüescents, a mig liquar, fofos menstrus de llefardoses, molt umflades, potes, se li apareixen de trascantó entre les relliscoses anfractuositats, eren — me’n recordava de veure’ls un instant d’esquitllentes i de confondre’ls per rats immensos — eren espectres tot blaus, sòlids, sòlids com blaves araldites preses, mes no pas preses del tot, en estat de mig desfer-se, amb monstruoses òrbites on en bullien rovellats hemorroides, amb molts de membres incongrus (cames, braços, tentacles, llençats arreu) i una rebrotada contínua de caps; de bogeries informes com aquelles li’n surten pertot, mai sols, ans confosos, amuntegats, a parells, o de tres en tres, i li obstaculitzen el progrés; les angoixoses galeries es veuen tot d’una embussades per aquelles llefiscositats blaves, qui, lentament, bellugosa, flasca, garfeixen a la babalà, voraçment abocades al carnatge; i llavors els repulsius budells de pedra ensangonada i emmerdada es veuen sotragats per atacs descordats de tremolors, per peristaltismes esborronadors, com si l’hòrrida estructura mateixa fos presa de pànic, i les galeries han esdevingudes uns fastigosos carrerons desconeguts, claferts de brutícies, de ferralles, de tenebres i carronyes, només per a adonar-te’n que no et són desconeguts, que són els carrers de la teua infància i minyonesa, tret que ara empitjorits, molt arruïnats, molt més fets malbé, com la teua vida mateixa, i on menen? Menen tots a la mateixa estació de tren on errares la via, el servei hi és terrible, els funcionaris són les vomitives entitats blaves, bastes, maldestres, insultants, forasters. I entre els infectes gargalls enormes, els qui porten l’uniforme de pertànyer a l’escamot dels qui hi netegen, no hi netegen re, al contrari, hi són només per a anar-hi jaquint llurs glutinoses dejeccions, i no t’hi trobes trams que no estigui irreparablement espatllat, i t’ennuegues, i amb la nàusea, una tristor t’envaeix i ixes del cony perfecte fet un cagalló, un cagalló plorós.
—És clar que l’experiència no va voler dir que el camioner Miquel n’acabés mortificat, ple de basques i arcades, orxegant, i avorrint i detestant la presència mateixa de la fetillera icona; al contrari, ara que n’havia tastat el fel deleteri encara hi estava més lligat. No era un adorador de lluny, com nosaltres els entesos, era un qui havia gosat macular amb el seu toc impur la intocable imatge, i allò el condemnava definitivament. Per sempre més voldria cardar-se-la i sempre, quan seria eret, en perxa, prest a entrar-hi, el record immediat de l’horror interior de la perfecta làmia, el destrempava, el seus ouets esdevenien embriònics a més a més de podrits, el seu membre no sols flàccid ans empetitit fins a límits on hom en dubtaria àdhuc l’existència, i la impotència tot plegat era palesa, i la deessa impàvida esguardant-se’l, fitant-lo, amb els seus ulls de serp. I el fracàs era immens, i la vergonya insuportable. I el desig, el desig d’heure-la, nogensmenys, no s’afluixava. Era una situació irresoluble. I n’acabava boig de ràbia. I se n’anava corrents.
—Qui ho pagava no era pas ella; eren d’altres dones. Potser en els casos més febles, l’home arribava a casa i atupava la muller per cap raó, amb qualsevol excusa frívola; mes en els casos durs, l’endimoniadament frustrat hi anava de dret al ventre, amb un ganivet o un tornavís, i et foradava la primera dona qui es trobava a altes hores de la nit.
—A mi, ja ho he indicat, només em calia, doncs, esperar la segona vegada on els futurs criminals no assajarien infructuosament de penetrar la freda impàvida deessa... Esdevinguts desesperadament impotents, sense perdre la dèria de penetrar conys, al contrari, un cop enverinats pel cony de la deessa, cada cop més pruents ni desitjosos d’acció, segur que en farien alguna, sovint de força grossa. I a mi en acabat, demostrant que els meus poders de deducció eren inescrutables mes d’allò pus provats, només em calia destacar una unitat de la bona bòfia perquè els enganxessin tantost feta la malesa, i d’ací les meues promocions.
—Ara, és clar que no podia pas engarjolar-los abans que en cometessin cap, de crim; n’havia d’ajornar la captura. O hagués posat el meu joc al descobert. Hom hauria vist (deduït!) que les meues dots d’investigador infal·lible no eren sinó fules. Que només induïts per la meua dona es tornaven malèfics.
—Repassem-hi, fóra escaient. Tothom qui mai ha caigut al bertrol i n’ha posseïda cap, vull dir, de dona serp, esdevé víctima de la seua influència fatídica.
—Els condemnats, llurs impotència es resol sovint en revenja contra la societat, i sobretot contra les dones més indefenses, com les jovenetes i les prostitutes; llurs crims són la meua escala de promoció; sé que cada desgraciat seduït i retut impotent pel seu maleït influx es suïcidarà, o es deprimirà esgarrifosament, o cometrà crims, i els criminals són, tantost ho esdevenen, meus; així resolia tants de casos que per això sóc on sóc; és com si, de faisó una mica més fina que cap arlot, vivia de la dona.
—Som-hi. Ara estic content, ara ho he aclarit tot perfectament.
—L’esbudellador de Lodz, vull dir, de Łódź, havia aprofitada la meua transició, el meu bescanvi d’esperit, quan no sabia ni qui era ni on, i em calia reaprendre el paper que ara em toca de fer a la vida, durant tota la llargada del meu “atac de feridura”, doncs, esperant que si fa no fa em refés, i ell, dic, aquell hiat de la meua inactivitat, el va aprofitar per a sembrar el pànic a la vila — ai pobrissones, mentre no hi sóc, tantes de meuques i d’estudiants qui durant les nits no acaben esventrades!
—Quelcom resta penjat. Un inspector com cal no pot jaquir re inexplicat. És metòdic i detallat, modulat i lògic, incontrovertiblement encertat. El fiscal i el jutge el feliciten molt efusivament en cada cas.
—Si la meua dona es lliurava a tothom a qui li feia gràcia de lliurar-se, se’m lliurà mai a mi, vull dir, tant se val, a l’inspector?
—No. No s’ha lliurada mai al nostre cos. Per això som... per això sóc viu. Per això sóc seu. No hauria restat viu, no hauria restat sa de carbassa, i en canvi, ací romanc, incòlume, estalvi, un adepte adorador de làmies, adorador de lluny, de lluny, oi? De lluny. No t’hi atansis gaire o t’hi cremes, saps? A part que quelcom em deu fer d’escut; sí, hi he pensat, que de tota faisó, potser, mentalment... Protegit per això, ca...? Per les meues secretes tendències marietes, revelades als somnis recurrents? Segurament. Segurament, o qui sap.
—I una altra cosa. Què com ho sé? Com ho sabia, com l’endevinava, tot el tripijoc de la vida de l’inspector? Fàcil, en repassava les notes que havia trobades als calaixos de la meua oficina, l’oficina que fou d’ell. També, sobretot, tant canviar de cos, aprens de llegir cervells, oi que ja ho he dit? Aprens de llegir sobretot el teu, vull dir, el que habites quan l’habites. Els cervells, els cervells són fets de molts de fulls subtils, superposats, imbricats; de vegades rebregats, n’has de saber trobar els meandres; i de cops doncs els fulls no són gens ben endreçats, per als detalls cal furgar-hi, desesborrar-hi, si es pot dir; més que no fulls, palimpsests; palimpsests que, amb l’avés, és clar, a la contraclaror de la teua traça, t’esdevenen ací i lla força desxifrables, assoleixes treure’n, bdel·loide com qui diu, força de suc, nèctar, diria, ara que encara som parlant dels misteris ocults de les deesses.
—Les deesses letals qui pots descobrir a l’atzar, qualsevol dia, a com qui diu qualsevol vila de món, passejant pel carrer, o en les situacions més inesperadament habituals, sòlites, adotzenades. Un exterior perfecte, estatuesc, virginal, sedós, vigorós, excels, i gosaries d’atansar-t’hi, ni que fos que els proposessis, servil, molt humil, d’enllustrar-los les sivelles, de treure-los-en cap brosseta que en minvés mica la lluïssor, i no saps que, realment, sota la tibada, sedosa, façana perfecta, són fòrcides, són meduses, són gorgones; gorgones gèlidament comburents, qui només fitant-te, i encara menys, amb un esguard displicent, llurs ulls de serp ja t’han tornat de pedra; de pedra qualsevol que amb llur força invencible esculpiran o cremaran a llur caprici, i sereu per sempre llur joguina, llur titella, llur ninotet, llur talismà, llur palet, llur còdol, i en farà el que vol, volareu a botets eternament, relliscant per les superfícies de lava dels volcans de llurs inferns. Per això cal anar-hi sempre amb l’ull ben viu, i parar-hi compte, molt de compte, a no fer-s’hi agafar, diguem-ne, per a ésser polit, els dits.
—Ai, ai! Espectaculars defora, cavernoses dedins; epidèrmicament luxoses ans luxurioses, inconsútils, mes interiorment rebregadament, esquerdadament, arruïnadament abissals, lúgubres, avials!
—Cascuna idiosincràticament única, ultra-selecta, no pas dues en un bilió! Hieràtiques, inflexibles, adiaforètiques, augustes, impertèrrites, glorioses de mig a mig, i, nosaltres, els entesos en divinitats ambulants, hiperdúlics, ho engeguem tot a dida, i només vivim perquè ens ombregin!
—Zelosos adoradors; bavosets admiradors, de tarannàs d’allò més suaus; adeptes incondicionals; dòcils adherents... Tot això rai, cascun dels apel·latius ens escau. Mes, via fora; via fora, vós...
—Això sí, això també; tant hieròduls ni ceroferaris ni adeptes ni devots com vulgueu... però de lluny, si us plau; de lluny, ca? De lluny.
—Escalfadets és una cosa; una altra és cremats sense remei!


~0~0~


—Què hi feies en la densa foscor del túnel?
—No ho sé. Crec que hi era perdut, gatejant.
De sobte, a la insabuda, era al tren, però.
El tren accelerava en la foscor del túnel.
De vegades, forats al mur del túnel que afrontava la mar jaquien penetrar la blava llum.
I, a la insabuda, anava aprenent embrions de conceptes, sospites d’accions.
Tot d’una, a la insabuda, em vaig trobar llençat del tren.
El tren se n’havia anat.
En la foscor, havia romàs a les escapces!
Alhora era conscient que mai més el tren no tornaria a passar-hi.
I que cap altre fugaç forat de llum cap a la mar voldria tampoc obrir-se’m mai més.
De cap de les intuïdes accions no en coneixeria la conclusió.
Cap dels conceptes no aniria enllà d’haver-se tornat, definitivament, afoll.


~0~0~


—Aprofitant les vacances, amb la meua avioneta, un bon jorn, per baterola, enfilí cap avall i la dreta, cap a les llegendàries Terres d’Ocàs.
—Me’n tornava a l’indret on ja no havia habitat durant els meus primers vint-i-sis anys, és clar que no pas jo ara amb el meu cos, vull dir, es veu — car prou en servava, a qualque ombrívola part del meu esperit, mantes de pseudomemòries, de vagues, vaporoses, evocacions — que hi havia habitat amb l’altre... Amb l’altre cos, i l’altre nom, el nom i cos mig oblidats, un nom com qualsevol altre, un cos tampoc no gran cosa, qui tanmateix, ep, prou bé que m’havia anat portant, amb no gaires, que recordés, punxades d’òrgans rebecs, i no gaires nafres, ni cicatrius, ni traus extres, no.
—I llavors... Llavors, doncs som-hi. Amb el molt digne embolcall de l’inspector Copèrnic Polanski, me n’anava de safari pels més estantissos carrerons de la Lleida irresponsable.
—Pretenia d’ensopegar-m’hi, molt fet malbé segurament, raquític, drogat, infecciós, i de tan espatllat inapariable, doncs, el cos qui descartí. Car això havia assumit, això havia presumit — arrogant de mi, ausades, presumit de mi — que el nou ocupant només podia ésser algú de molt més fluix que no jo.
—És clar, en acabat d’una gran estona de no reeixir-hi, de no trobar-ne cap mena de traça ni indici, he pensat que, recordant els vint-i-sis anys que passí al seu cos, emprant el seu nom, servint-me del seu cervell, potser... Potser! Potser el nou ocupant, al contrari, hi era qui sap l’eminència. Tot era possible! Potser, per comptes d’anar-lo a trobar pels barris morts, davallava a la plaça del mig, i me n’adonava que la plaça duia un nom nou, el meu nom vell! I que enmig hi havia una estàtua monstruosa que representava, victoriós d’allò pus, el meu cos perdut!
—Car oi que potser l’ocupava un intel·lecte únic; un intel·lecte qui, tot sull i pelat, era, impàvid, a l’àpex, al capoll, de la baldufa de la noosfera universal? Diguem-ne, un químic o un físic d’aquells qui només en surt un cada tres-centes o quatre-centes generacions? I essent com era ell molt més hàbil i no cal dir intel·ligent que jo mai no fui ni sóc ni seré, inspector magnífic i tot qui prou sóc (això no m’ho traurà ningú), sabia (ell!) llegir el meu antic cervell perfectament, i n’aplicava els principis per tal de complaure’l, car al capdavall prou s’hi trobava empresonat i què més pots fotre-hi? Si no saps ésser amic amb el teu propi cos, malament rai, tu, la cagues grossa!
—I doncs! En desenvolupava, del nou cervell, el savi, els anhels íntims, els delers ni malaveigs més ocults, i els desenvolupava i a ell el feia esdevenir el genocida més arrodonit qui mai no hi havia hagut ni hi podria haver! —I això deia el cartell de l’estàtua universal, i de més a més, és clar, d’en català, idioma principal indiscutible, ho deia també en el segon idioma de la Catalònia Gran, ço és, el polonès!
—Hi deia, la inscripció al plint del monument ultra-mamut, A Climent Çoncirel·leli, L’Immortal Tirà, Netejador Màxim. I prou sabia jo de què ni de qui no ho havia tot netejat; ara, amb quins productes químics ni aparells físics, què em sé, pobre de mi, un inspector fort en lògica ni inducció rai, mes tampoc sense gaire teòrica mecànica.
—Per això vaig davallar gairebé corrents cap a la plaça central, per a encertir-me’n encontinent de la meua espectacular intuïció, esperant doncs trobar-m’hi el meu vell nom en gegantines lletres lluminoses.
—I re.
—A la plaça hi havia una estàtua, i tant, mes la modesta, decorosa, estàtua a l’únic ver déu, en Neptú; l’estàtua típica, doncs, l’estàtua que sempre hi havia hagut. Cap brutal dictador, anihilador de masses, no n’havia usurpat el tron. Falsa alarma, en conseqüència; una inspiració, un llampurneig mental que feia llufa, doncs; falsa il·lusió, sí. No; el meu nom antic tampoc no havia arribat tan lluny, vós!
—I aleshores, oi? Dic, de fet...
—De fet, ara que hi sóc, crec copsar entre els eidètics records que em fluctuen pel sensori la imatge d’en Climent fent de pintoret. Visió meua qui ara s’imbrica a la seua visió. La divinitat qui rau humilment senyorívola enlairada a un dels focus de l’el·líptica plaça, és, efectivament, el mateix benigne Neptú qui el pintoret Climent sovint no pintava, i sempre veient-lo espargint arreu endolcidores blavors.
—Qui sap si en les blavors d’aquest sector de plaça ovoide, no m’hi retrobaré el pintoret qui entre boires i orquídies adés tan íntimament no coneguí?
—No. Ningú pintant-hi. Ni tan sols badoquejant-hi.
—Sí ves. Calia, doncs, continuar indagant, recacejant, escosint, reguardejant, pertot arreu, eximi inspector tanmateix. Car trobar el trobaria, ni que fos al cementiri.
—Per casualitat, l’endemà o l’altre, mentre passejava pel centre, a una adreça prou distingida, hi veig, d’esquitllèbit, entre unes plaques no gens conspícues, mes força elegants i serioses, qui anuncien els noms dels professionals qui hi ofereixen llurs serveis — alguns amb un petit afegitó, estil Ad Mt Nt Cp Bb, a sota, que, bon inspector com sóc, desxifrava en Advocat Metge Notari Capità Bobilaire — i d’altres només amb el nom pelat, potser perquè es dedicaven a activitats més diguem-ne de caire més vergonyós, flaminal, ocult, sospitós, i que havien a veure doncs amb la cosa mística, o eròtica, o esotèrica, o onírica, o anacrònica i aeronàutica, i feien doncs de metafísics, de nigromants, de ioguis, de saurins, de clitoristes, de quiromàntics, de saltaplanetes, d’apotecaris, de capellans. —Parcialment la llista de noms, alguns dels qui m’apuntava, per si algun dia em calia interrogar veïns, era la següent, Enneu Bou, Zeteri Morigut, Elvireta Selvanera, Rosó Çoncirel·leli, Autumne Forester, Tro Stratosfera, Rol·ló Çonçamarruga, i Cenç Borinot.
—El que m’interessava d’antuvi, naturalment era el de la Çoncirel·leli.
—Rosó? Rosó! — em dic.
—Ha canviat el vell Climent de sexe i ha pres el nom de sa/ma mare...? Quines idees, vós!
—O potser... Potser es una filla seua/meua...?
—Com ho escatiràs, ínclit inspector?
—Li ho demanaré al bidell, al com se’n diu, a l’home de baix, al clavari, l’ostiari.
—És un mec força fastigós, em fiquen nerviós els seus ullets ambre, com si fossin els de l’exúvia eixuta, el ressec embolcall, de cap cigala al Sol.
—Per començar, es fa el sord; en acabat em diu que és de vacances; al capdavall, l’anguniós groller no em vol respondre en polonès; diu que del polonès ni futil·la; pitjor, d’improvís, força emprenyat, afegeix que, A la Catalònia Gran, en català, i prou!
—Com assoleixes llavors de fer-t’hi entendre? Davant un tros de quòniam tan fanàtic? Amb el meu català? Un català parlat (l’escrit, rai! — i si l’escric, no ho faig pas en catalanet merdetes, ans, com cal, en catalanot, en catalanot total!); ara, com dic, el parlat, tan rovellat, i sense el suport de l’antic cervell, cert, cert: no hi arriba gaire.
—Ara, no sap pas amb qui discuteix, l’agressiu ignorant. Si fóssim a casa meua, el fotia engarjolar per molt menys, sense romanços. Poc em calia cap altra xàquia, o pretext mig corcat, per a fer-lo engrapar i au. Tal dia fotrà un any. Potser fins i tot assistia, una mica més tard, i sempre tan respectable, vora cap taula de marbre de la morgue, a la seua molt escaient necròpsia.
—Amb zel d’ostiària atroç, aquell tros de poixèvola puta d’homenet irritant voldria que per a entrar-hi, ni entrar llavors en matèria, potser me li agenollés i tot, com manyac captaire, qui en rebria, no pas cap solemnial bescollada, ans, alhora flirtant amb el pútid baveig de cap lletania eròtica, qui sap si, al vaivé, no em fot un doble mastegot al nas de cera amb la seua cànida, lupina, monòtona flauteta.
—Tant se val, sigui el que sigui el seu malèvol designi, poc m’hi plegaré. Fins i tot, per generositat i perquè sóc en contrada ignota i vull passar-hi, no fos cas, incògnit, m’abstindré d’esclafar-lo amb qualque clau de vigorós agent. No. Davant tanta d’inadulterada malignitat, me n’estic ni d’amenaçar-lo. Toc pirandó i prenc asil no gaire lluny, àlibi, vull dir, enjondre, a un cafè amb finestra força adient, que no em calgui ni fer pencar gaire tampoc cap dels set espòndils cervicals.
—Mos ulls de xàvega de xafarranxo ho escoseixen, escombren, esbrinen, reguardegen, tot; i sobretot tant qui entra com qui ix de l’edifici amb la Rosó.
—I excel·lent inductor qui sóc, mentrestant què faig? Induir, inferir, deduir.
—Per exemple. Crec remembrar... Sí, em sosvé que, bo i pintant, en Climent escoltava el seu madrigalista preferit. Potser cap vespre, impel·lit pel nou ocupant, de qui la sexualitat vacil·lava, ha triat de fotre un vaitot. Gitar-s’hi de cap. Sense mirar prim dels atots. Som-hi. Ens el canviem. El sexe, renoi, i tant, que collons!
—I doncs, indeleblement, autoesquediàsticament, transdut a millors faiçons.
—I com aprehenc al sensori, amb frisança ni recança, la seua educada veu que em diu, Com el gran Carlo Gesualdo escric la musica que vull! I el meu cos és per a mi el meu pentagrama, on la partitura només la pos jo i hi sóc qui hi mana absolutament. Totalment lliure, Proteu de fragàncies marítimes. La plasticitat del meu cos codificada dins meu, esperant doncs més evolució, que acceleraré perquè sóc un ens qui va lliure, a lloure, prenent-s’ho amb lleure, sense necessitats ni imposicions de cap mena, ric i poderós, i independent, artista! Sense dependre de cap inquisidor de merda, sense putes manies de púrria moral, ètica, religiosa o política — repressius policials anorreadors de l’esperit, és a dir, de la carn en llibertat.
—I segurament, prou el conec, afegeix que s’empelta, o es fa empeltar per fiables científics qui coneix, un bon afegitó de teixit embrionari dels animals millor “en-cuats”. En desenvolupa el potencial.
—Prènsil, el mot prènsil em ve a l’esment. Deu ésser que vol poder-se penjar, sense cua, cap per avall de qualsevol branca, meravellós exercici, mes amb què? No em deia que es feia desaparèixer la tita?
—Calla; i ganyes, el mot ganyes, aprehenc. Vol assolir així mateix de fer-se créixer ganyes i escates, i poder veure els fons abissals amb ulls tentaculars i il·luminats.
—I tentacles. Tentacles de pop, pell de granota, i cuirasses i longevitats de tortugues. I punxes de porc espí, nas d’elefant, verins i elegàncies d’escurçó, fiblons d’escorpins...
—Renoi, ho vol tot!
—I prou, és clar (sobretot!) desenvolupar un cony — i a en Tirèsies que el donin pel cul. Car vol orgasme de dona, un orgasme cinquanta mil vegades superior!
—I un bec i plomes i ales per als dominis dels espais, i fer niu entre els seus amics més estimats, els arbres.
—Transfigurat absolutament, i amb tots els accessoris!
—Potser en fot un gra de massa. El foll, als llimbs en llamps, ou melodies. Aquell Gesualdo, no va acabar també boig, hostilitzat i botxinejat arreu per imaginaris rantells metàl·lics? Em sembla que sí.
—He rebut al colze una empenta, potser només la sospita d’un sotrac, un impacte imaginari. Una onada d’animadversió em sufoca tot. Tomb el cap i heus-lo, un estrany qui se m’asseia a la vora. Un grotesc personatge, indecent com llufosa capibara qui egrègiament ni fètida canibalitzés segments del meu territori protegit, intocable.
—Czego, do cholery, chcesz? Què cony et pruu? — que dic, esglaiat, fotent-me automàtic la mà cap a la pistola absent.
—Sóc en Climent, l’home de la Rosó Çoncirel·leli. Em diuen que li vols no sé què. Només t’avisaré una vegada. La Rosó només me la faig espetegar jo. Si vols rebre, hi instes, hi insisteixes. Ja ho saps.
—Romanc astorat sotjant aquell peremptori impostor, aquell deshonest desconegut qui surt de trascantó, vingut d’enlloc. I en tot cas no pot pas ésser el vell Climent, ni pensaments. Per molt que canviï ni que el canviïn, el cos serva indelebles certs estigmes inviolables; per moltes d’alteracions que hom no li encarranquini, encara, pertinaç, serva un residu essencial inconfusible, quelcom que et recorda algun o altre dels estadis larvàtics o nimfals de la transformació. I aquell, de l’altre, del cos qui habití, no en tenia cap retirança ni li donava cap rampeu. Aitan bé que el coneguí, i no en reconec ni bri.
—La nua veri, vós — diu, ple de confiança en si mateix, com si fos realment un home fort i tenellut, el qual, ben mirat, part de fora, no pas que no ho sigui. Quan, si els comparàvem, el meu cos d’abans no feia ni tres quarts del seu cos d’homenot.
—Al cos de l’estrany, em deman si en Climent hi és gens. Si fos en Climent, ja no hi fóra tot, això per començar, això de sortida, això és entès. Ocupant com l’ocupa altri, és clar. Mes quantes d’altres parts el componen si fa no fot a l’uníson? És de debò mig insecte, mig peix, mig... Vull dir, en té traces, miques, participacions, de peixos, insectes, amfibis, simis amb cua, elefants, balenes, ocells? És de debò cap microcosmos personal habitat per infinitud d’entitats? Infinitud, exagerant. Un empaquetament d’heterogenis embrancaments genealògics, un mareig de derivacions plàstiques de la mateixa carn, matèria, substància, frèndol vital...? Car transfigurat, m’ho crec; però tant...?
—Per exemple, no li cops enlloc cap dels geps incipients d’antanyasses... Ni em puc esmar, així d’espetec, quina mena de cirurgià embriac ni sense escrúpols li hauria empeltades plomes per comptes de pèls...? O per entre quins fiords el seu nas s’acostumava, escandallant-t’hi, a esdevenir-hi probòscide d’elefant marí...? Prou se li mostra a la pell tan versàtil, de lluent fijià tanmateix sotmès a pler de superposats tatuatges, que, del seu cuir febrit, en feien en acabat aspre palimpsest, i alhora ell mateix no pas gens flac, ans grassonet, sense arribar a obès, i llavors et dius que sí, que les paquidèrmiques possibilitats se li eixamplen, pus amb l’afegitó d’aquells lleugers flocs de pèl moixí a certs plecs o rugues que rauen a indrets ben palesos i nogensmenys improbables, i que en diries àdhuc incoatives fufes, i doncs hi caus, i tant, tot allò, tanta de manipulació diguem-ne genètica, obre horitzons de metamorfosis imminents insospitables. D’on que hom en romangui tot plegat encantat, mut, i segurament amb cara de ninot i tot.
—Mes potser ha començat d’empatollar-se. Assajaré d’entendre’l. Per grata escaiença, el seu és un dialecte que el·lípticament tanmateix, a qualque sector del sensori, rai que em sona.
—El negre i eu ens esguardàem, un pèl estranyats — diu — car la meua pixa ere tota fosca, com ara massa maltractada, botxinejada per qui sap quins elements, tota blavota de blaus, i molt més grossota que mai no recordaa pas havê-la haguda, mentre que, a tornajornals, la seua ere tota descoloridota, com ara lívida, ètica, eclàmptica, no gens estètica, com qui diu quillada (molt a la biorxa) d’un groc lleig, i petitota, minúscula, ridícula, carrinclona, insignificant — insignificant altre que pel seu aspecte repugnant. Fou en aquell instant on ella, na Ramona de Pasqua, vingué a posâ-hi pau i raó. —Perdoneu — féu — mes, ves que, xuclant-vos-la alhora, us la mossegaa i tolia ensems i perhom — i d’ací que us adormíssim tot d’una i ja cridéssim el cirurgià de reglament — em semble que ens equivocàem de xil·la, la seua a tu, la teua a ell — sí ves, això rai; amb una altra bacanal a la qual us invitéssim, ja farem per fer el contrari, vull dir (oi?), intercanviâ’us-les novament.
—Entesos — que dèiem alhora, el negre i eu — i tant l’un com l’altre ens en rèiem, de les xil·les recíproques, vull dir, mútues, vull dir, oposades; car hom, és clar, ens les empelte a l’inrevés, vull dir, a l’inrevés no, al contrari, car a l’inrevés fóre de cap per avall, cascú la seua, mes amb el costat on hi ha l’endoll d’endollâ-la i el foradet de pixâ-hi arrelat cap al baix ventre, si fa no fot a lloc, no ve d’un pam, i les rels de la xil·la enlaire — quin disbarat; no, vull dir, que ens les empeltae canviades de mestre, la seua clavada a manguis, la meua de cuguç merdetes al pobre negre...
—Eh que ho he dit bé? Que no m’he fet cap embolic? Deia que a l’inrevés — és a dir, el contrari; no pas a l’inrevés — que fóre com si aquell boig pet de cirurgià ens havie col·locades les sengles xil·les cap per avall — amb l’uix del pixar clavat al baix ventre i la part de la xil·la normalment amagada entre els budells i d’altres porqueries del baix ventre ara enlaire — doncs no; no; vull dir, intercanviades, les xil·les intercanviades, i ficades si fa no fot on cal, i la meua a ell, a manguis la d’ell... Potser em repeteixc, mes que tot quedo ben clar, vós, cavà?
—Tant se val. I així, som-hi, aquest ere el panorama: la seua/meua, extremadament escarransideta en el seu cos atlètic i altot — la meua/seua, enorme, espectacular, en el meu cos raquític, primot, d’extremunciat. Massa grotescs tant ell com eu. Na Mona de Pasqua se’n rigué així mateix, i ens sospesae els ous — els meus/seus com ous d’estruç — els seus/meus com d’escotiflat pardalet mig mort. Un jorn, mentre esperaa que em cridésson per a la bacanal promesa, la xil·la se’m posà a trempar.
—Oh, meravella, vós! Allò no s’acabae mai! Aviat esdevenie més grossa, hauríeu dit, que no pas eu mateix i tot. I vet ací què decidia de cop — vós mateix! — decidia d’estranquis d’esdevindre anònim, i d’incògnit desaparèixer ben lluny. Car eu, amb allò, l’Hèrcules del món d’ara, vós!
—De “quéquette à minima” a titola de tità!
—I als de les tites de titans se’ls obren per efracció cledes que per als infinits ramats de la mínima cueta sempre romandran closes, vós!
—I que em bòmbon si no me n’estic enamorant — m’hi casaa per poc que li fiqués faldilles!
—Allò és una senyora xil·la, no és pas cap xil·leta de pusil·lànime segon; és xil·la de campió!
—Ai, tot plegat, quin optimisme que duc! Que duc i que em duu! Tindre una xil·la majúscula, el cor sempre joiós; només em calie guipâ-la i ja començaa de fer bots com si dansés de contentet i felicet, pobrissó.
—Comprendreu que aquelles foren bacanals filmades — eu sempre amb el mateix paper de marit enganyat i tanmateix aquiescent (sempre el mateix avesat, maleït, cuguç) — el negre d’amant furiós, i na Mona de dona molt calda, qui en una de les escenes de rigor, com qui diu reglamentàries, tot comparant-les, l’una fastigosament menuda — és a dir, la meua — l’altra, és a dir, la de l’amant poderós, gegantina i de bestial ufana cafida, molt productiva pel que fa a inacabable lleterada — mentre que la meua no mai sinó mitja gota pudent i aigualida, vitriòlica, càustica i fumegosa — na Mona fa que ens les xucla, i doncs...
—Hi insistiré. El meu paper del marit cuguç, amb xil·la minúscula, irrisòria, i el masclot negre qui ompl les dones fins a les orelles. Amb la Mona en el paper de mestressa, molt cardable, ni cal dir, molt cardable ans cardada, innombrables pics, tot i que no pas per mi — ni un pic, no pas, gens, no; jo, el marit trufat, concís, mínim, humiliat, i còmplice, de concert, amb compassió.
—Tot canvie amb la transfiguració xil·loide! La xil·la del negre ha forma, flaire, color i tovor d’un massa enorme cagalló.
—Fugia eu llavors pels mons, en realitat vull dir pels monts i les valls, i m’amagaa a cabanetes de pastor, i un matí volia, ja us ho diré, torrar llesques de pa de pagès, mes totes eren irrecobrablement florides. Sense pa, doncs, em posaa a torrar’m els collons...
—Aviat, imatges del passat m’envaïen — impiu, a l’hipòdrom, esguardant dels cavalls els eruptius caralls, o excavant mortalles d’eunucs morts adés ara deu fotre trenta mil anys — sinergètics, els esperits d’eunucs i mestres d’obres se m’aixecaen, empeltats entre els padellassos — són llur tret d’unió, allò que uneix padellàs amb padellàs, el suc com si diguéssim dels esperits dels constructors i llurs anorcs capatassos — arcaics fragments de terrissa amb els quals afaiçon mimètics mosaics que sempre representen ad infinitum les disfuncions abissals del meu íntegre cervell ultratjosament ni coratjosament suïcida — rudimentària teràpia, tot plegat no gaire adequada per a l’alleujament de mon flagell — car vull esmunyir’m del pensament únic de l’empaitament continu on só sotmès, i tanmateix no reïxc altre que, ecfràstic, a descriure una nova realitat que tanmateix reprodueix, com dic, els nyaps molt neguitosos de la present.
—Car heus que hec tothora la impressió que el negre imponent no m’empaite pertot arreu. Vol recobrar segurament la xil·la — com se’n diu, replevî-se’n — la xil·la que li robí, car prou li pertany, prou me n’adon, és clar, i no pas poc que me’n penedeixc — só un frau, com se’n diu, un impostor. I dur damunt això robat, com em reque, i com em cou i pruu, i com m’entrebanque, maleïda nosa, eu qui só petit, i amb això, aquest monstre autònom entre cuixes, trempant desmesuradament tantost no ensume cap cul d’insípida rossa, de fada paia blanca, de cony i cul tan presumits i doncs naturalment enfonsables i destructibles per xil·la fosca i monstruosa.
—Tothom comprèn que per a acomodar aquell instrument desmesurat, em calie créixer, em calie esdevindre altre, un homenot proporcionadament adequat a traginar’l. D’ací els experiments posteriors...
—Car prou calie pendre una acció executiva.
—S’escau que quelcom... Quelcom d’arcà, quelcom de secretament apostat a l’esperit, m’havie dit a les orelles interiors de l’intel·lecte que prou ere cosa certa que coneixia eu l’indret a la jungla del Congo-Kinxasa on el meu excol·lega, el doctor Teodoric Morell, no excel·lie a ocupar’s en qüestions de la mena d’afers que em convenien. I, com qui diu, repescat, com dic, guiat per mà oculta, estranyament, m’hi fiu, sense perdre’m gens.
—Inexplicable, potser, mes ver, vós. La deu inestroncable del meu intel·lecte, un dia, insòlitament, a la impensada, es va estroncar, i quan el doll en reaparegué hi duie indicis d’una altra veu molt més intel·ligent, la qual se m’havie incorporat, instal·lat, a l’ens, d’allò pus naturalment. Ere, com qui diu, un ressorgiment de deu, tret que més cabalosa, substancial.
—Ep! I qui no se n’aprofitae, vós!
—Som-hi. Llavors, en aquell foradet perdut de la selva més pregona, lluny dels cercles letals de les guerreres orbes, idíl·lics ens la campàem els negrets. Caçàem elefants, esdeveníem odontòlegs de formigues, i apreníem, urodels, de transformar’ns els carallets en tota mena de formes ni mides.
—Hi havie companys qui, gradualment, bo i començant amb una xirimbergueta d’allò pus mesquineta, que només havia set com qui diu tartrany escapçat, els esdevenie, cap als sis mesets d’estatge continuat, cua de sargantilla, i llavors, cap als vuit, ampla sanguinyola, i ara, als tretze, camaleó, de llengua de tres pams pel cap baix!
—I les negretes jotfot com hi gaudeixen. Les torbadores negretes, de qui els conyets són boques que ni pensaríeu — boques de tauró, boques de sípia, boques de canó d’enverinadora sarbatana. I redéu aleshores, vós, les picaós!
—Fins que hom no arribe a espanyaconys, i espanya-rosetes òptimament — xirimbergota indeturable, paorosa, tot-destructora, com ariet menat per trenta-tres marracos i mig!
—I ere llavors que espetegaen pels campaments les joioses cançons dels negrets. Ja us les cantaré un altre dia si encara sou per ací i hi veniu amb bona voluntat. Avui no crec que en tindré l’estoneta, ca?
—Li feia, naturalment, que no pas que calgués ni mica, que me n’estava sense més recances, que jo, sense cançons, feliç. I va fer que entesos i continuà, tan embalat com abans, a endollar-me les seues falòrnies.
—Amb el anys i les estrambòtiques provatures, tot convivint amb la mai no fementida moto, amunt i avall per cremats rostolls i selves pletòriques, tastant nèctars de falenes i de vespes xanes; guardonat sovint amb els glamurs de moltes d’exòtiques closques, de qui els sucs se m’encolen, emblemàtics, com íntimes cuirasses indesencastables; fet cosí germà de pler de mascotes paranoiques, de qui les frivolitats menen de cops a vergonyosos defectes; a tots ops, sempre ardit, obert — com na Mona de Pasqua no ere totjorn oberta adés a cascuna de les majúscules xil·les — badat, dic, a cada operació del professor dels innombrables estupres, les transmigracions es van acumulant. Les transmigracions d’una immensitat de bèsties i verdures pel territori franc del meu cos, i us podeu pensar les rutes novelles per on no s’enfilen els atapeïts ramats. De tal faisó que al capdavall...
—Amb tantes de transmutacions somàtiques, no em reconeix nidéu — i menys, és clar, el negre qui amb aquell tan greu tort fou tan vilment damnificat per les circumstàncies. De fet, no em calie tindre’n tanta por. Es veu que, un pic se n’adonae, amb la meua abjecta deserció, que l’havia traït, massa avergonyit per l’atzeb infame, al cap d’uns pocs mesos s’havie penjat.
—Tant se val. Eu tornaa sense neguits, i àdhuc més tard em podria casar i tot amb algú qui sempre havia desitjat debades i qui ara doncs, amb la meua xil·la de negre superdotat i amb els collons torrats (no s’haurie pas casat, la molt llefega paia, amb ningú altre qui no fos aitan ben conjuminat), prou m’acceptae de bon grat.
—Aquest algú qui dic, assenyaladament, ho endevineu, ja ho veieu de qui enraon, de la Rosó (Mona de Pasqua només ere el seu nom a les pel·lícules d’horrorós cardâ-hi) — la Rosó magnífica, qui ara ningú altre no es carde, o que ho provo i ja ha begut oli — els olis essencials de la lacònica ignomínia i la col·lisió frenètica que el deixe ert, i pitjor, piconat, a lloc.
—Un vailet negre qui havia entrat de bòlit al cafè l’interrompé.
—Papa, papa, que diu la mama que ja pots pujar, que el dentista de la vista, l’oftalmòleg de l’Ull Viu, amb el seu optòmetre d’esglai, corpulent, formidable, tremend, ja li ha feta l’abrupta anàlisi òptica, i cal dir que amb esmerç extremadament profitós, de tal faisó, papa, que si ella tant cridava de goig, era que el goig, quan al fres de la mama l’optòmetre de l’oftalmòleg no hi fresava, el corrent del seu canal es desbordava molt subversiu.
—Mentre escoltàvem la lliçó del seu (meu?) fill, em guaitava aquell romancer, i, pensava que com podia creure-me’l, un brètol mentider com aquell, i que, a tots ops, amb aquell talòs mai no en trauria l’aigua clara, i me n’adonava alhora que, sota la seua pell torrada, es tornava tanmateix tot vermell de deler. Se’m va tombar i se’m disculpava i tot, Perdoneu, mes haig de muntar; haig d’abonar l’estipendi al fidel oftalmòleg.
—Es va aixecar, se n’anava, mes llavors es repensà un instant, li va dir al nen, Obduli, canta-li a aquest senyor turista les cançonetes dels Tròpics, si et plau. Després puges amb l’opípara estrena que et donarà, que ja ho veuràs com riurem, el tres — la mama, tu, i eu.
—Pobre minyó, no el volia defraudar. Li vaig dir que quan volgués.
—Amb veu de chorista de vodevil, m’entaferrà un centó certament substanciós en la seua exòtica varietat. Hom s’hi ensumava sentors bàrbares de llunyans, molt perillosos, indrets.
—Jo sóc aquell negret-et
qui pencant passava gana
i sense cols ni caritat romana
de filla qui m’alletés
a l’Afrique des Tropiques
si se’l menjaria es remenava
el cigronet del melic
tot edul i fet exprés!
—Jo sóc aquell negre-e-et
de l’Àfrica transversal
qui quan veia un coco per terra
li fotia un gran cacau!
—Ara hi veig calaveres blanques
bo i ju-jugant al futbol
cap sencers tolts i arrencats
caps de blancs blancs blancs blancs blancs!
—Quants de caps quants de caps
sorollets de càbits
de daltabaixos a troneres
i gol i gol i gol!
—Parròquia feliç
tornant-se’n carretera d’Osca amunt i cantant.
—Too-ts cardant
caragols a la cassola
too-ts cardant
caragols amb bacallà.
—We wa-want some figgy pudding
pastís de figa pudent
després del pa amb oli
figa ben sucosa volem.
—Marieta de l’ull viu
demaneu-li’n com em dic
em dic Ramonet l’enganyat
tururut tururut
baixant per la font del gat
ganivet a l’esquena
i de fàmul a ca d’altri m’ha cardat.
—Li donava un bitllet ben gros, i se n’anava saltant tot xiroi. Pagava jo els quatre cafès i fotia capcot el camp. Què vols fer-hi? Un dia tanmateix fort ple.
—Pel que fa a la “nua veri”, saps què? Demà dia novell.
—Ja ho trobarem, ja ho trobarem.


~0~0~


—Hi ha piròmans esgarriats pels soterranis i anfractuositats de mon crani. Hi cerquen, besunyaires, amb torxes i atxes enceses i fumoses, les coordenades. Tot i els sovintejats rondineigs, crec que hi gaudeixen bontròs, en llur tasca. Enclins tothora a barrejar-hi, barrim-barram pels atzucacs, atifells rebutjats i orfes escapolons.
—Si sols en pogués aturar el xivarri! Car, amb orgasmes d’helicòpter, tantost fugen de cap calanca o sitja o ergàstul, calen foc als amuntegaments. Oblidosos obliteren mant indret, d’on en acabat només n’hec obtuses guspires d’amnèsia.
—Mentre cremen les fogueres d’ocioses andròmines, la química de la nit s’enfelloneix en fang ataronjat. Es desrenguen en supuracions de coents llúpies i brians els ordenats estels d’adés. El fum n’enfosqueix l’enjoiellat fons on adés la meua identitat es projectava. De sobte, hi sóc omès.
—Tantes de llacunes on m’agenoll a xarrupar-hi per a trobar-m’hi no re altre que cendra ardent, de qui la rabior m’atueix hores senceres.
—Territoris novament verges, qui els poblarà mai, coratjoses arnes i falenes qui ressusciteu del foc?


~0~0~


—Anamnèstic tornava a resipiscència. Resipiscent, assajava, inert, de recapitular vagues reminiscències. Cada capítol greus mancances l’afligeixen. Llavors, com amebòcit, fent catalèptiques expedicions vers els fons incerts de les cavorques de l’enteniment, em somorgollava al jo mateix. Abissals descàrregues elèctriques m’hi duien a l’esment trofeus. Trofeus haguts quan prenc forma de babuí, de dofí, de granota, de colometa? De cigala transitòria entre despulles? Reverberacions de pastorals follies. Les rels impulsives dels múltiples possibles fetus fent ressaltar al tronc amorf totes les metamorfosis de l’estrany viatge. Ara anorreen, enfonsat, un visatge perquè del pòstum n’emergeixi un altre de totalment inconsistent. Sóc pedra tosca punida salvatgement damunt l’enclusa. Dinàmiques fractures generen erupcions de punxes, fiblons, espigues. La pota es torna tentacle, el tentacle xanca, pinça, ala, aleta, o es fon del tot en pell de luda. Sóc serp. Sóc truita en orgasme, dits aliens em llencen a qualque platja antediluviana, on, negligentment espellat com tomàquet, de meticulós capoll de cuc, per urpades cronològiques, esdevinc confluent successió d’exuberants tendrums hilarantment mineralògics. Em xipollegen al furient maldecap les identitats pugnaces. On aniré? On acabaré? Si t’aturessis, maremàgnum! Verms hiperbòlics, sepulcrals, em corquen de crims les memòries. Amb quin abortiu no les avortiu? Toldré arran. O sóc pell. Som-hi. Em faig l’honor de sojornar en narratives alternatives, com bard efluent, de qui el substrat d’arrogància el mena a usurpar l’angèlic, el carismàtic, i amb fórmules persuasives es convenç àdhuc ell mateix que la seua realitat és finalment aquesta!


~0~0~