Tres: cony-i-cul-i-cultura

(3)


—Nimfolepte.
—Se m’enduien nimfes adustes a barris sumptuosos
Cants de granota se n’omple la nit.
Se m’enduien esporret remugant neguits llenegosos
Comediant de vit rebordonit.
—Somnis de tinyes arnes i fongs somnis d’àcars en ronyes
Grateu-vos-els nimfes conys força infectes
Que també em somia el cuc somnis on tot pitjant t’estronyes
Romput ariet per noses abjectes.
—Els ficava la mà als pinys (pentenills de tan bruts rasposos)
Brutes nimfes de conys en negatiu.
Hi rebregava engrunes d’artròpodes vertiginosos
Fers aràcnids d’apanatge exclusiu.
—Elegíaques llimalles de llémenes n’hec als dits
Que em vull treure amb exercicis promiscus
De pianista etiquetat cacofònic pels podrits
Qui ouen de l’ombra als sots buits els guiscos.
—Les ambigüitats dels cínics en pluges de llambrecs
Entre àvols serps llangardaix ametista
De manglars obscurs on s’ancoren grogors d’urpes i becs
Me’n fot de llurs esquerps trofeus d’artista.
—El meu destí és lluny de cementiris
No pas escanyat per cendres d’urnes ni vídues pies.
És amb nimfes zefirades per ciris
Autumnals i tòrrides i en luxurioses eutopies.
—Orgies de rèmores entre rovells d’arbre magnífic.
Banyades en fonts els niells se’ls fonen
Que entrebanquen en brutícies l’entrada al fracàs prolífic.
Me’n ric dels qui les desfetes afonen.
—Cap defecte no veig en el meu naufraig calidoscòpic
És bo perdre peu a frec de boig abís.
Nimfolepte i violat rai mes no pas tan filantròpic
Que el fiscorn se m’enfili a cada incís.


~0~0~


—Ames enyorar les elefantines procrastinacions empreses durant el teu viatge còsmic, jagut, a qualsevol gep herbós i amb no gaires xicaloris ni borinots emprenyant per les orelles, damunt d’aquesta idiota esfera, barrim-barram embalada rucament pel molt fat espai, sense més al·licients que els dels asteroides, de qui en fores, si en pagués mica la pena, qui n’aprofita la balba ferralla, arrencant-la amb les ungles, per a, fent de ferrovellaire inert, bescanviar-ne, les miques de metall “preciós”, preciós per a qualque imbècil qui donés importància a aqueixos repulsius deliris de luxe, per qualque quilma més o menys plena de queviures escaients, que encar em calgués menys llavors de moure’m cap a cap botiga, on les pudors químiques sempre m’han fastiguejades.
—Mes al cap de sis o set setmanes d’anar fotent l’estaquirot ja no ajornes més la visita a l’Òptica Ull Viu, car recordes els dringadissos mots del petit Obduli (Abdul? Duopoli?) qui li deia a son pare, El fidel oftalmòleg de l’Ull Viu ha enllestida molt reeixidament la seua comesa.
—Al taulell un xicot si fa no fa ben plantat, estil galant d’opereta, amb el crani rapat, molt colrat i lluent, a tall d’albergínia; d’aspecte desimbolt, sense arribar a intrèpid, mòdicament aventurer, amatent a les ocasions, les escaiences, adientment agut i esdrúixol, gairebé mai pla. Garneu, despert, viu, d’aquells qui et capeixen amb un llambrec. Tret que, com descobreixes de seguida, el tret potser encara més destacat del seu tarannà no fos que fos el de l’afabilitat, una afabilitat superficial, ben entesa, sense que les misèries d’altri mai el neguitegin verament ni un bri.
—Bon dia, sóc l’inspector Copèrnic Polanski, no pas en visita oficial, gens! Només en règim personal, vull dir, per curiositat, de company a company, per a pentinar els serrells d’un cas antic, més: arcaic, caducat: caducat.
—Vós direu.
—M’interessaria poder enraonar una miqueta amb l’il·lustre oftalmòleg qui fa visites casolanes? Per exemple a ca la senyora Rosó Çoncirerel·li?
—Per què? És que voldríeu que hom visités també la vostra dona? Us han parlat bé de la meua feina, oi? Una recomanació del Climent?
—No, vull dir, sí. Molt bé, me n’han parlat magníficament, és clar. Però no, no; no estic casat, gràcies.
—Doncs sí, ja l’heu trobat. L’oftalmòleg qui la serveix, jo mateix. Ferran, Ferran Pambous, vós manareu en què altre us puc doncs servir.
—És tracta pus tost d’un interès (si fa no fa de caire observacional) envers la senyora Rosó, qui visiteu doncs sovint en el vostre paper d’oftalmòleg eminent. El cas és que no la veig sortir mai de casa. He suputat que deu ésser paralítica, pobra dona?
—Paralítica? No, no, gens paralítica; ara grassa, i tant! I molt, molt gossa, això també! Bovina, no gaire higiènica, allitada el dia sencer, jorn i nit, sense moure més del que calgui mentre cardi, car això rai, cardar, cardar rai! Ara us ho diré. El Climent, el Çoncirerel·li, té un pixot enorme, però no li penca mica; em sembla que quan el seu negre es va suïcidar; es deia Zuïndil·la, el negre espoliat; doncs això, quan el Çoncirerel·li es va assabentar del suïcidi d’en Zuïndil·la, el remordiment el va capar. I tothom sap que la seua dona, la Mona, la Rosó, antiga artista de films d’horror i cardar, és una nimfòmana. Així que el Çoncirerel·li amb el seu pixot inútil ha de pagar els serveis de mants d’especialistes. D’on, jo. Jo mateix.
—I els vostres serveis, ben abonats, hom confia?
—Home, per la feina, qui se’n plany? Cardar-hi és una merda; ara, sempre hi tens la distracció de sentir-la contar els fulls viscuts en la seua vida de putarra de qualitat. L’eloqüència de les sanes putes sempre millor, i més genuïna, i sincera, i més plaent, i intel·ligent i amanida de girs literaris exquisits, que no la dels mesquins diputats; l’eloqüència dels diputats és la dels maleïts paràsits, la dels viciosos funcionaris, bandarres degenerades, les qui per putrefacció interna perderen temps ha la xaveta, escòries i derelictes dels bordells buròcrates, i es repeteixen eternament en banalitats impúdiques sobre falòrnies litúrgiques i patriòtiques, i vomitant grans peans i elogis als saigs assassins de les forces de repressió, i eslleteradatant-se sobre els profits econòmics duts pels diversos crims per ells, amb llurs il·legítimes lleis, legitimats. No trobeu?
—A mi, el qui m’agradaria trobar és a en Climent. Potser... Potser tinc el mal Climent, el Climent dolent, l’equivocat. El meu, i enteneu que estic parlant d’algú qui era viu fa una vintena d’anys i qui sap si encara és d’aquest món; el meu tenia una dona qui feia molta de patxoca, alta, escultural; ara, freda; freda, oi? I qui, a tall de freda aranya, del marit n’havia fet un paquet de teranyines i n’havia anat xuclant el suc fins que en un no res el tindria eixut. Doncs això. Aquell magnífic espècimen de dona portava el nom — tan lleidatà, tinc entès — de Bitx.
—Hà! Ara us entenc! Sí, home. Vós qui cerqueu és un altre Climent qui també vivia part de per ací. El Climent Çafontanel·la! Això! Confoníeu els noms de Çoncirerel·li i Çafontanel·la! Sí ves, un error com un altre!
—Com he pogut confondre el nom que portí damunt tants i tants anys?
—Eh? Que mani?
—No, no, re. Distret, cabòries. Alienes il·luminacions, com qui llegís el cervell equivocat. I sí, sí, teniu raó. Dos noms força similars, de sonoritats veïnes, ca? Ara, quines relliscades mentals més estranyes, oi?
—Re, home. Doncs sí, ell mateix, el Climent, i tant, qui era casat amb la Bitx, la Bitx Encruïlla, l’artista poetessa, molt superior, com dieu; de fet, tothom el coneixia, a ell vull dir, a ell també, per l’Encruïlla. Climent Encruïlla, ell. Sotmès en això i tot, i tant.
—Ahà, ahà; tot lliga, tot lliga. Hom deslloriga l’entrellat amb una facilitat esborronadora. Érem en pana i tornem a rutllar!
—Ara us ho dic, home. Més tard... Més tard, quan la Cassandra Tastavins es va morir, es féu, la Bitx, ella, es féu, qui sap com, amb les dues millors cases de putes de l’indret. Dic que “qui sap com”, perquè és clar que jo no ho sé pas; per a saber tants de detalls d’aquesta història, segurament caldria ésser-ne l’autor, o l’heroi, o un distingit detectiu com vós, mentre que jo només hi sóc de comparsa fugaç, un extra qui hi surt avui i segurament que mai més.
—Home, qui sap, qui sap; potser sou massa modest.
—Oi que sí? La mama sempre m’ho deia! Ferran, la modèstia per a les modistes, per als qui estudien de l’ull, orgull.
—Poètic.
—Però jo, què hi voleu fer? Hom és humil per natura, cavà? I sense cap necessitat d’ésser-ho molla.
—No, no. I en Çafontanel·la, vull dir, ell, n’Encruïlla, dieu, mentrestant, què se’n va fer?
—Home, ell de gerent. De gerent de les cases de putes.
—Gerent de cases de...? Em pensava que a hores d’ara potser s’hauria fet d’allò més cèlebre. Car pintava, oi? Era pintor.
—Home, de parets! No; ara, de gerent, al contrari, magnífic, com ara nat per al mester. Ni pintat. Com si hagués nascut per a l’ofici, oi que m’enteneu? S’entenia perfectament amb les operàries; i tan paradet com no era abans, i ara li agradaven les dones! De la nit al jorn, inopinadament, qui sap com ni per què, s’havia escarrabillat molt. Potser havia descoberta la vocació! Car abans, abans no sabies de cert que no fos (d’amagat, oi?), que no fos del ram de l’aigua... I de sobte... Quin any devia ésser?
—L’any del lloro.
—Hà. Potser. No ho sé; no sé pas com va, això dels calendaris xinesos? Xinesos, oi?
—I tant.
—Doncs a l’any del lloro, tot d’una, de sobte, com dic, de la nit al jorn, sorpresa! L’Encruïlla qui s’enllepoleix amb els conyets! Amb els conyets gratis, és clar; els conyets gratis de les seues agraïdes proletàries. Les tracta amb prou miraments, això també, però, qui ho hauria dit, amb fermesa, amb fermesa d’home. Fins la Bitx n’està astorada; no, astorada, no; un pèl impressionada i tot. El deixa tot solet fent la feina. Així ella en rep els beneficis sense com qui diu embrutar-se les mans, i alhora, naturalment, es pot dedicar més ferotgement al seu art d’artista poetessa, ep, i de col·leccionista d’amants, tot sigui dit de passada.
—Doncs molt bé, gràcies. Meravellós testimoni de tot, vós! Feliç d’haver trobat al capdavall algú de fiar, i de tan fi intel·lecte.
—Mercès, capità.
—Molt agraït, molt agraït. I em diríeu, si us plau, a quina casa de llobes el podria doncs trobar, en Çafontanel·la, n’Encruïlla?
—A cap! Fa anys va emigrar a Polònia.
—A Polònia!
—A obrir-hi sucursal del negoci. Noves cases de llobes, com en dieu vós.
—A Polònia!
—Sí, per què?
—He vingut de Polònia i fa un mes que sóc a la Gran Catalònia, vull dir, la Catalònia Gran, anant infructuosament de rodes a pilans per a trobar-lo! D’Alacant a Perpinyà, del Gaió a Maó, passant per Selvanera.
—Admirable, que enfeinat!
—I a quin indret... A quin indret de l’encara més amplíssima Polònia no diríeu doncs que no es troba, bo i bastint l’imperi meretriu de la seua divina dona, doncs, dic, en Çafontanel·la?
—Ni puta, vós. Qui sap? Deu fer deu anys, o més, dotze o tretze, que va desaparèixer de les converses i tot. Tothom dient que sí, que encara devia parar per Polònia, bastint-hi, fortificant-hi, com dieu, l’imperi, l’imperi que dieu. Ara, qui més li veia el pèl? No pas jo. Ni ningú. Potser la Bitx que en sàpiga quelcom; potser, no, segur. Ella ho controla tot, encara que sigui de lluny. Tret que... Tret que la Bitx no respon mai, o en tot cas només a qui ella tria de respondre. I no crec que tingueu, ja em perdonareu, el seu gènere de físic. A part que dubt un ou que ragui pels encontorns. Ja sabeu com són aqueixos artistes multimilionaris. No saps mai on collons paren. A quina illa deserta o distant desert, en secretes construccions d’allò més fastuoses...
—On moltonegen els núvols al cel com a terra les geperudes roques... Testimonis muts del silenci i la pau i el bon temps continu d’un paradís ignot, incartografiat...
—Exacte, si fa no fa!
—Ocult oasi.
—D’uadis frescals i uberoses cabres.
—Sense gossos ni d’altres menes de saigs ignorants. Amb les oques en tenen prou.
—Les oques capitolines, qui són bombes de cobalt ambulants, robots qui peonen, corren, neden, volen, i esclaten al fit. Sense un altre mot.
—Hi toqueu, hi toqueu. Toqueu-la!
—Passeu-ho bé. Sort en les vostres investigacions!
—Arreveure!


~0~0~


—La consternació — de l’escorça de l’arbre
Quan qualque xitxarel·lo — hi retallava un cor
Amb les inicials — jota ca zeta cu
Esclatà en una còlera — d’àcida encesa saba
Que al brètol cremà els ulls — jo ta casa t’acurç?
Jo ta casa forad — amb mots d’usurpador?
Cruel mocós inepte — putrefacte ninot
Qui a nafrar em véns amb armes — de cuc massa punxut!
—Cau fet un nus de rels — l’inútil agressor
Ubics l’han abatut — barrots arraïmats
Interfecte raurà — titella ple de ronya
Insectes policroms — arreu de testimoni
Quan per a femar el bosc — es va descomponent
—Grallen dalt les gralles — carrò carrò carronya!


~0~0~


—Prenia comunió
Amb l’arbre sota el qual sovint m’assec.
—Un faig multitroncal i esponerós
Qui com li comunic el meu afecte
Em comunica sa vitalitat.
—Un jorn amb ses mans arrabassa un llamp
I me’l tramet directament.
—He esdevingut home-carbó
Qui d’amor arbòria cremarà.


~0~0~


—Va dient per les vores — d’un cel tacat de sang
“M’han tallat el pixot — les forces de les hores”
I ho diuen les onades — nervis de galiot
Aurores ominoses — aigües ensangonades
Rellotges espatllats — llurs busques totes foses
Incomptables cruïlles — als espills esquerdats
D’un cresp enfellonit — on si ets fera t’aïlles
Si no vols col·lidir — amb qui et vol ja cruspit
Massa ares i hores — ara a l’hora del vi
D’un cel tacat de sang — va dient per les vores
Pel mesurer nafrat — tot encetat el flanc
“El caos tornarà — ara que m’heu sanat”
Bromera d’oceà — lleterada d’Urà
“Les hores només marquen — la fi del que serà”.


~0~0~


—Amb tinta viola (més peces d’oblit d’en Diamant, Margarit).

(...)

—Ensinistrat pels sinistres capellans enverinadors d’infantesa (que de més a més ens donessin pel cul, això rai, aquest era llur cantó encantador — i no en diré cantó adorable perquè no vull pecar d’idòlatra); ensinistrat pels sinistres enverinadors, doncs, amb prou feines infant encara, em volia fer jo també “pescador d’ànimes”.
—Copsant un migdia vora el riu un pescador de peixos qui renegava esgarrifosament bo i barallant-se amb canya i llinya, potser fotent l’enferidura al pèl de cuca, penjant-hi l’esquer, i clavant-se l’ham al panxell d’un dit; copsant jo llavors que potser calia aprofitar l’avinentesa, me li fiquí a la voreta i, esguardant fermament cap a la seua conversió, li deia que més li valdria, per tal de guanyar el cel, de no cagar-se tant en déu, i que em fes cas que me n’entenia, car prou que era un pescador d’ànimes i volia pescar la seua.
—I per què no te’n vas a pescar al cony de ta mare! — em va dir, una mica més enfellonit, i em pens que prou m’hauria fotut d’afegitó una guitza al culet, si no fos que l’ocupava massa la seua feixuga feina d’enganxar el cuc.
—En tot cas, quina recomanació més adient, avinent, ni encertada! Molt més convenient ni sàvia que no pas les dels sinistres enverinadors amb llurs cruels bestieses.
—Car, gràcies al providencial pescador de peixets, ara, submarinista de conys, batiscòpic per llurs fondàries, sóc un microbiòleg de marca ni qualitat provades.


(...)

—Sentor de pinassa al Sol!
—Ah glòria de voler-s’hi mirmecòleg, micòleg, liquenòleg!

(...)

—Enmig de la nit pares l’orella per a oir l’inefable — pàl·lids efímers tremolors del temps.
—N’escaties cap esdeveniment volàtil, eteri, que traduiràs en sòlid.
—Reconeixes com a fets els fets de la situació.
—T’has empescades així les historietes on esdevens, per procuració fantasmal, molt més viu que no podries mai ésser en la basardosa realitat.
—La basardosa realitat on l’únic indret on vius si més no una mica (fantasmalment), és on les historietes que t’empesques no s’esdevenen, encarnant-te llavors en tots els personatges alhora — el bo, el dolent — el ruc, el viu — el viu, el mort — el boig, l’assenyat — el lil·liputenc, el gegantí — el dret, el tort — el tes, el pansit.

(...)

—Tot ho faig a la biorxa.
—Volent ajudar, transformava la botigueta de ma mare en tot un daltabaix horrorós.
—Tot damunt-davall.
—Cosa que toques, cosa que espatlles.
—Quin sapastre, fillet; tot ens ho fums de baldriga-baldraga!
—No toquis mai més re fins que hom no t’ho mani.

(...)

—M’arramien insolents a duel i hi anava armat degudament, quan la dona em deia, despectiva, que llencés el ganivet, que tingués collons i lluités “com un home”.
—M’he doncs presentat amb les mans nues i els enemics naturalment anaven armats.
—Un ganivet em penetrava el cor, una bala m’esclatava al cervell.
—Cal no fotre mai cas de la puta dona.
—Arma’t sempre prou adientment.
(...)

—Amb quin odi ni disgust no em vol esborrar els trets fastigosos de la cara!
—És de matí, sóc clapant, i tot de sobte un ofec!
—És ella, el seu cony omnipotent poderosament fregant-se’m a la cara, amb tota l’esquírria del món.
—Fins que no m’esborrarà la repulsiva cara odiada.
—Cada facció obliterada, delida. Que no em reconegui nidéu.
—El meu visatge, ara arrugat pergamí sense marques.

(...)

—M’ha feta una cara nova, de pergamí arrugat.
—Com si tremolessin conscients de viure molt precàriament en palimpsest, cinc mots minúsculs i insegurs escrits al pergamí — ull ull oronell oronell mui.
—M’ix de l’uix de la mui una veueta tota timorateta.
—Mercès; mercès immenses, deessa.

(...)

—De fet, vaig descobrir la meua inclinació per la pintura, fent de pintor cosmètic.
—Quan la dona arribava tota marcada per les suara frenètiques zones de frec.
—L’endemà, perquè fos presentable en públic, em calia amagar-li les seqüeles, els rosecs a la pell, les llepies i xuclets, les múltiples diferents nafretes, amb potingues i pinzells.
—Zones de frec memorables.
—Sorres de platja, catifes d’hotel, dures fustes, terra brutal, murs invencibles.
—La casa envaïda pels actes dels sàtirs santíssims. Dolces evocacions que emboliquen de felicitat l’entesa de la còmplice parella.
—Les dues galtes gratades a carn viva per la barba furiosa de les cinc de la matinada del criptògraf georgià en Rol·ló Hipnotidze.
—Els colzes, canells, genolls, i mentó (!), encetats i ensangonats per l’apassionada dedicació del pontificador gal en Bel·ló Postil·la, o per l’atleta africà en Màquina Copel·la.
—Els propis senyals indelebles estampats pel príncep venecià n’Hel·lè dels Pòl·luxs i Hàl·luxs. Tots els ossos de darrere sense excepció, espòndil rere espòndil fins al carpó, i les paletes, i la pell encara més escarbotada als ossos dels malucs i dels altres que romanen no pas encoixinats per les formosíssimes natges.
—Amb la pràctica, cosmetòleg immens. I de cosmetòleg a pintor, què? No res.

(...)

—Quan ben jovenet vaig triar la carrera de no re fotre, cert que no n’era gens segur que fos la millor carrera a triar.
—Després he vist que hò, que ho endevinava de mig a mig.
—No contest.

(...)

—Un sol ítem mai m’ha fet de debò moure — anava a dir treballar — anar com qui diu, si fa no fa, de cul — de cul.
—Els conys.
—Quatre conys escadussers m’han fet anar — anava a dir de bòlit; anava a dir de corcoll — mes potser només en diré de cul.
—De cul, efectivament, de cul.
—No es pot negar.

(...)

—Am l’ham de la dona qui am
N’am el mam al mamellam d’aram
Banzim-banzam mamellam banzim-banzam.
—I am amb l’ham tot el que ve amb l’ham
Tot el que hi ensum hi és reclam
N’am cada tram n’am cada tram
N’am l’estil la corol·la i l’estam.
—N’am nyam-nyam n’am nyam-nyam
N’am amb fam al sucós pampolam
N’am amb fam tot rugós recam.
—Llepa’n zim-zam cada gram zim-zam
Vulva de flam nimfes d’enciam.

(...)

—Venim a fer-hi de transmissors de gens.
—Quatre lleterades, i au, ja has fet prou; ara mor-te.
—Tret que llavors, enllepolits pels conys, prenem gust a la vida, i no ens volem morir mai.
—Dones. A llurs potets de mel, mels saboroses s’hi coven, sabes vitals, fragants suquets per a sucar-hi i ressucar-hi.

(...)

—Teriantròpic, el peret de baix apareix a la finestra, múrria serpeta.
—El peret de baix canta molt, encara que només quan va llord.
—Que què canta?
—Arpegis, arpegis de busnó quan amb la pixa pixa.
—Que què vol dir busnó?
—Busnó vol dir això, pixa, vit, carall, peret de baix, xiulet, cigaleta, titola, virot, matràs, xil·la, xirimberga, atzeb, i au, i au, me’n cansaré.
—No te’n cansis. I la menjaó, la reguardosa menjaó que li fa doncs prendre sempre l’airet?
—La menjaó, l’esgarrifosa menjaó li ve d’haver-hi sucat temeràriament.
—Que on? Al mingí, el conyàs, o conyicle, la fufa, la furí, la magerra tova, la xona, el taboll, o cotxó, parruf, minjó, i au, i au.
—Cansat, cansat.
—De macip a pureta en un bleix.

(...)

—A casa d’altri, immediatament, remenant a les golfes polsegoses i gens arrengades, en descobria, entre les endergues, els misteris i secrets.
—El vell em mirava amb reguard, de mal ull. Era l’únic de la família qui se n’adonava que amb quatre llambrecs els els sabia tots — llurs vicis, llurs mancaments, i especialment els seus, els d’ell, el vell empedreït criminal, el gatamaula qui es depenyia avi reverend.

(...)

—He anat a veure la tieta qui m’han dit que ja no rutlla gens del cap. El seu fill gran mon cosí m’ha dit que dormia. Enraonàvem i algú altre ha trucat fora. Quan ell ha sortit a respondre a la porta, m’he aixecat i he anat a la cambra que recordava que era o havia estat de la tieta, he oberta la porta amb molta de cura i m’he ficat a dins. Hi havia un llit amb molta de gent qui hi dormien força estrets. Me n’he anat a l’espona de vora la finestra on em semblava que reconeixia el cap de la tieta. No ho era. Era alguna cosina qui no reconec o la dona de qualque cosí, no ho sé. Semblen tots família. Hi ha una dona força grossa i alta enmig. De fet, els he comptats. Hi ha tretze dorments. N’hi ha de joves i de vells. No hi veig gaire canalla; en tot cas, ningú part dessota els dotze o tretze anys. A poc a poc, es van despertant; ja són les deu del matí tocades; han degut anar anit molt tard a dormir; potser celebraven qualque efemèride o altra. En dessonillar-se, alguns em somriuen com si sóc de la família. Però jo no en reconec ni un. Tants d’anys que no hi venia. Trenta-cinc anys. Un dels xicots s’aixeca amb els pantalons del pijama força abaixats. Ens mostra el cul. És un xicot prim, bru natural, pelut, fort, i vol que li diguem què en pensem. Sembla que se m’adreça sobretot a mi. Potser es pensa que sóc el metge, o un metge. Té un bony tot negre a la natja esquerra, tirant cap avall. Dic, És una taca negra en forma de bony dur, però la duresa sembla venir pus tost del múscul de la natja musculada; ara, tant si el bony és tou com dur, jo m’ho faria mirar, tret, és clar, que sàpigues d’on ve; ergo, si recordes d’haver-t’hi donat un gran cop. En aquell instant el fill gran mon cosí ha entrat amb sa mare, la tieta. La tieta havia perdut molt. S’havia empetitit pel cap baix un pam i mig, però no s’havia aprimada gaire. Portava un bata blau cel amb petits rombes encoixinats. Hola, tieta, li he dit. M’ha esguardat i ha feta una petita capcinada. No m’ha reconegut. Me n’he anat del dormitori dels tretze acompanyant la tieta i el fill gran mon cosí. He encaixat amb mon cosí i, molt feblement, car prou se’n malfia, no se’m creu mica, no em coneix de re, amb la tieta mateixa. Un posat no gens amic. La meua mare em va fer exactament el mateix paper la darrera vegada on la vaig veure. Llavors, doncs, sense re altre a fer ni a dir, he partit. He caminat fins a la platja. La marea hi era baixíssima. He caminat fins a frec d’aigua. M’ha pres ben bé un quart d’hora peonant damunt la sorra. Hi havia només dos o tres pescadors de perles asseguts, cascú sol, netejant closques o petxines, en uns clotets fets amb sorra humida amuntegada. A frec d’aigua m’he ajupit i hi he netejat una pedreta qualsevol. Era magnífica. Era bruna, amb clotets. Totes les pedretes som úniques, sé que em deia, amb alè de mar, a cau d’orella. I cert que a cap altre objecte mai no he donat tanta d’importància com a les pedretes que m’he anades trobant a la vida, vós.

(...)

—Bo i esmunyint-me com negre cuquet per la finestra, lleixava de bell nou la mestra Conypruent tranquil·lament gratant-se el cony.
—Veia llavors cardar les cabres, ociós entre les folles herbes, mentre tothom era doncs encara a classe o a catecisme.
—Com tantes de vegades, la calor, la xafogor, la suor, els havia fets despullar’s tots plegats, i ara, si fenyien d’escoltar la mestra, de fet, sobretot, esguardaven per la finestra el riu.
—El riu incessant, totpoderós, i les monstruoses serps d’aigua qui s’empassaven de trast en trast sobtadament algun dels infants qui, delinqüents si feien fugina, o massa jovenets per a escola, s’hi banyaven, diàfans.
—Si recul-recul encara pus, em veig ensumant de la tutriu els plecs magnificats dels seu cos mentre dorm.
—Fem ensems la migdiada a l’estiu.
—Ella ensopida, escandallant somnis segurament d’amor, mentre la meua llengua es baralla amb els ulls de basilisc de son anus i son cony.
—Al cel del nostre idil·li mut, ella roncant, jo xarrupant suquets àvidament, es veu que en aquest món hi ha déus qui vetllen que no puguis ésser mai feliç enllà d’un instant.
—Diuen que me n’enverinava la sang — garlen en acabat de “leucèmia” els maleïts bruixots en col·lusió — alfarrassen que epistaxis i infeccions sobtades m’han trastocat sense remei.
—Na Fúlvia Conypruent amb els anys es tornà ogressa. Sembra al seu autumne contagis rai. Carnívora ans mortífera, infantons qui natura empeny al deler de xarrupar, n’extermina milers.

(...)

—Nada a Alcoletge, na Fúlvia es lliura, llas, d’ençà la més tendra infància, a les impetuositats del desig — porcades rai, la puteta.
—Collons si se’n fa, de marrecs, i àdhuc de grandallassos, i de vells. I que en treu, de regalets, i dinerets, a part de qualsque mastegots.
—De natura palesament corrupta, carda, com dic, pels descosits. Mes, ara, l’encadenament vergonyós que l’enjova es veurà trencat per la providencial circumstància...?
—Vull dir, el cas com un cabàs que vet ací que, un vespre, passant per la mota de sirga, tornant de cardar al cau de la fassera prop cap cadirat, rere una bardissa s’ensopega amb el seu primer enamorat, l’hereu de cal Paressant, el flequer del poble, ell qui l’esminyonava molt tendrament quan només havia fets (ella!) els sis anys...
—I allò doncs (ecs!) era de debò ara l’hereu de cal Paressant...? Doncs hò. Es devia haver mort de cap atac de cor, o vés a saber de què altre, i prou romania allí mateix fet un horrorós palter, en acabat de qui sabia, a hores de llavors, els dies que no fotia — fet un palterot tot ple de cucs i mig menjat pels rats, corbs, i, com dic, els ubics, múltiplement potuts ans flagel·lats, diminuts, cadaveritzaires de costum.
—(Bis, vull dir, tornem-hi!)
—L’encadenament vergonyós que l’enjova es veurà ara doncs trencat per la providencial circumstància...?
—Doncs no. Al contrari, qui fóra tan carallot! Un pic albirat el cadàver tot rosegat i fastigós, per comptes de penedir’s de re, se’ns llençà a l’amor sacre de l’anar cardant encara amb més embranzida, car, vist que per quatre dies que hi som, i de la faisó esgarrifosament porca com ens veiem tantost morts, més val aprofitar la puta estada i extreure’n el màxim de suc.
—No voldríeu pas que, tot acollonida, s’apuntés a cap merdegada eclesiàstica! Qui fóra aumon tan viltenible!
—Adversa, com cal, a tota la falòrnia, el tripijoc i el gangsterisme de la religió, no caurà pas en llur parany per als lobotomitzats per la més carallot de les pors, no — no pas ella qui s’ha cardat mant de capellà i sap que no són sinó mòmies malcolgades — no gens escèniques mòmies plistocèniques, les quals (qui els ho permet, qui se n’aprofita, qui hi guanya amb la propagació de llurs viciosos ensenyaments, maleïts datspelcul!) encoratgen el tripijoc mafiós de l’adorar un ídol monstruós qualsevol qui elles (les putrefactes mòmies) “representen ací baix” — potser perquè l’ídol no caga i no es degenera ni es podreix, i elles hò i tant — elles caguen, es degeneren, es podreixen, puden a merda de continu i cada jorn pitjor.
—Repulsiva escombraria, i amb quina facilitat no embacinen els cretins — aquest el primer manament que aprenien a les corralines on els ensinistren els sinistres cap de la màfia més execrable: “Que com més bèsties les diguis (les bestieses), aixo rai, car millor se te les creuen (els cretins)!”
—Policroma gàrgola facunda qui desa pels clots del cos ambrosies com escíbals, la temptadriu Fúlvia, amb ses objurgacions de tipus jocós i ses extremositats pel que fa al vestit, uns pits pròspers com un parell de més emblemàtics Tximborassos, sense fer cap cas dels envejosos vòmits del xafardeig, per xiripa acabarà, llevant-se d’hora, i llegint-se llavors, amb escabrosa il·lusió, manllevats els volums a la biblioteca de l’àvia, dona d’un pastor, i doncs, a part del galliner, amb poques d’altres tasques casolanes durant els mesos on amb el tirapeu, el gos, el sarró i el ramat ell enfila cap a les muntanyes, llegint-se, dic, na Fúlvia, a cops de llapis, els més prolífics clàssics lleidatans, acabarà, dic, entrant a la Normal.
—Armada amb el llapis, aquesta és la imatge: Davant els llibres, si als prolegòmens del combat, pugnaç com la formiga buldog, qui, si cal, lluita a mort amb ella mateixa — cap amb maixelles gegantines contra cua i fibló prenyat de túixec — na Fúlvia quequeja, en oscil·lacions ferotges anant de períodes de cardera descordada, i llavors esdevenint, davant l’enemic el llibre, ascètica, melòdica, metòdica, monàstica, sublim, aviat, sempre burxada pel deler de sobrar més endavant aquella persistent pruent castedat molt luxuriosa, corrosiva, oceànica, aviat, dic, com àvida llampresa, es rabeja en les pregoneses dels més críptics dels clàssics.
—Arriba sàvia a la Normal. Mestra de l’humor incidental, molt feridor, la seua facultat més admirable és la de percebre en condeixebles, com més tard en els vailets alumnes seus, els ròssecs autodestructius d’infantesa que com parracs de nàufrag se’ls arrapen a l’ésser com a res més valuós que posseeixen, i sempre els duu a penediment i a esmena vergonyants, retuts incondicionalment al seu rebuig, reconeixent mantes mancances de mascle privat, delerós, de cony. Car com més creix l’home, més es comprèn escapçat, incapaç de mai poder omplir el pou sense fons, inomplible.
—Inomplible, el pou llenegadís i despectiu que la infamant sumptuosa deessa tothora inflexiblement no empara i desa.

(...)

—Hi ha al món pares cruels qui, emparats pels metges criminals, volen esguerrar el fillet amb la brutal disrupció d’una circumcisió.
—A aquell poblet nostre, l’odiosa tia Grausam hi feia de cauteritzadora — a les seues putes urpes, tot masclet hi esdevé femelleta.
—És con si la pitxolineta de l’infant era enceb — s’encén i peta — i la pitxolineta és cendra.

(...)

—Les esglésies o mosquees hi eren en forma de grans pintallavis, o de grans godomassins.
—Hi eren, alternativament, en forma d’enormes fal·lus, d’enormes glands.
—Em pensava, petitet, que els de forma de coses de dona foren per a les dones, i els de forma de coses d’home per als homes.
—Mes no, al contrari.
—Diu, Últimament cretins i d’altres sarraïns ens passa pels collons de descoratjar l’homosexualitat.

(...)

—El duc.
—Li dic al duc Duc que he vist el duc.
L’hi duc.
Al duc Duc doncs el duc li duc.
—Què duus — diu el duc Duc.
Dic — el duc.
I que què diu el duc?
Encara re.
Car dúctil rai mes tampoc cap psítac.

(...)

—Tant de menjar cues de pansa per a la bona memòria...
—Distret (oblidós?), endrapava atzebibs de boines.

(...)

—Diu — El que escrius no ho entén ningú.
—Li dic — A mi...
—Dic — A mi em passa el mateix; els únics escrits que comprenc de debò són els que escric jo mateix; tot el que escriuen els altres no sé mai de debò què collons s’empatollen.

(...)

—(Cert que els escrits que surten amb cap i peus de les mans de certs autors, sovint llavors passen pels sedassos corruptors de les urpes assassines de correctors i editors, qui sense haver comprès l’autor, l’esmenen ans atetitzen fins a fer’n, de l’escrit, el femer esgarrifosament inepte que no en surt.)
—(Remei: Sempre que un “corrector”, ço és, guerxaire, espatllador, et vulgui anorrear una paraula, restableix-la. Un cop restablerta, fica-hi darrere un punt. I ara, en majúscula, repeteix-la.)
—Endavant.

(...)

—Adotzenats escrits els teus — formulats en innombrables alternatives frases, dient al capdavall que sempre sense remei vas a pitjor.
—A què altre aniries, carallot?

(...)

—Pertot arreu em trob gossos qui em diuen, lamentables, que llurs mestresses s’han suïcidades.
—Els tust el caparró, i compadim i ens condolem ensems.

(...)

—Em casí, i la meua dona era una gallina, i cada matí em ponia un ou per a esmorzar, i després me n’anava a la guerra, car, com mon padrí m’havia recomanat a les portes de la mort, m’havia fet militar, i la meua vida era la millor possible, amb prou feines fotent re altre que matar ben de lluny qui-sap-els enemics, per a llavors tornar a casa tot mudat on la meua dona, la gallina, era toveta com, de plomes, tou coixí.
—I nogensmenys, ai. Tornant esllanguidament de la feina llonga de campanya, me n’adoní un bon matí que la dona feia una truita a un estrany. Romanguí al propileu; no gosí entrar a casa. Com qui s’estimba per l’ull de l’escala, m’estimbí a l’ull sens llum d’una melangia sens fi. La meua dona lliurada a un estrany mentre sóc matant remots enemics! Deslleialtat de gallina fementida! Molt llongament llavors plorí.
—Al períbol vomití. A arcades orxegant, èpiques orgies sòrdides d’una infinitat d’ous de sotamà anguniejadament em pintí.
—Hi racionalitzí. Era l’estrany mon oncle execrable? El qui s’amagà a l’arca i hi descobrí l’arcà, el qui havia esdevingut doncs l’únic qui se sap localitzar? L’únic qui posseeix el ver sentit de la ubietat (contrari al de la ubiqüitat, tan fàcilment assumible pel primer alquimista qui s’hi fiqui)? Nou Anteu, no pas sols terraqüi, espacial. Invencible doncs! Car ningú altre no sabem mai verament on som.
—Ensumí fregidina no pas de truita, de gallina! L’estrany fregia la meua dona. Se’n desféu amb quatre mossades.
—Ètic, hèctic, ostatge escapçat per l’enferritjada panòplia de la impotència, desmanegat ratolí restret per la implacable ferramenta del parany; altrament, l’esquena ausades, oncle disbauxat, prou fermament ja no li casquí.
—Capaç d’occir vastes gernacions sense miraments, tret que sempre aqueix fet heroic acomplert d’ençà de molt lluny, ara, amb l’up a up, l’urta a urta, gairebé el toc a toc, amb el poderós místic de goludams hièniques, d’apetits lupins, vulpins, acomplert gal·linòvor d’esglai, em funestí tot sol.
—Cap múscul no se’m desembutllofa. Paralitzat raguí. Al replà de baix, on m’ocupí només en el lent procés de retre’m del tot.
—Al replà de baix, els morents érem estesos en gandules davant el Sol maleït, incessant. Dalt, on eren els esparsos aplecs dels qui decidien, o s’ho imaginaven, hom intuïa que prou els calia també amagar-se’n, del Sol inclement que els ofegava ans eixorbava.
—Els morents, tan mascles com femelles, colrats, quasi fregits a la cremaó del Sol, una flassada a la carranxa, me n’adoní escandalitzat, nafrat a l’ànima...
—Tots plegats hi eren manxant. Sóc l’únic qui se n’està.
—Sota la flassada, llur mà activa ditejava incansable, llançaires esmerçats totalment amb llur persistent llançadora. Car fins al darrer sospir la preocupació pel sexe que calia excitar, cos de merda, embolcall de putrefacció — que n’ixi, que n’ixi, bullent brutícia que ens ofega ans eixorba.
—Gallinam acunçat als barrastrals. Galliner de xafarders. A cada cau de cua, a cada niu, al ventre baix, entre les cuixes, hom s’hi desa els ous. Ous qui cuc cal que piqui perquè cap no pugui mai descloure. Espellir-se en un nou ens qui del niu, del cau de la cua, és expulsat.
—Cuc als ous, cuc als ous. Ous com nous cucades, qualcuns dels quals... Qualcuns dels quals esclataran com bombes mortíferes de pudentor asfixiant.
—Sóc el guerrer qui es mor.

(...)

—No sé si em reconeixeu — digué — sóc la Bobina? D’Ella?
—Sóc aquell marieta molt odiós, i molt merdetes, i molt masoquistet, i abans adés una miqueta antifranquista perquè es pensava que els franquistes creien de debò el que deien creure — que els marietes eren tots carn de graella i carn de tortura i carn de botxí — mes qui, oidà, quan els franquistes l’enxamparen, i l’hagueren mès a la garjola durant una temporadeta, on tots els franquistes el donaven pel ses — se’n va adonar que els franquistes eren tots marietes, mes marietes sobretot de l’altre ram — el ram sàdic — i doncs, perfecte, vós — allò em va agradar tant que em vaig tornar franquista i me n’aní a viure al Merdís i tot, la capital mundial dels feixistes, on tothom em fot pel ses ara, i per això sóc tan feliç.

(...)

—Soliloqui d’en Tenori Putadella.
—Ah doiut oblit
Ah escarxofat delit
Ah atuïment del bona nit
Ah rastellera del vellutat ampit
Ah planer ans tendre i gruixut tararit-tararit
Qui es reixinxola com un malparit per al pernabatre
Ah dolç ans harmònic garranyic de catre
Ah repenjar’s al polsegós coixí que hom idolatra
Superflu embolic de l’ennuec abans l’enfit.
—Oblit delit de nit a l’ampit del tararit-tararit
o a l’inrevés o cap per avall o com mani el psiquiatre.
—Prou deu ésser pel fet que sóc un home de teatre
que en la creixent foscor ho veig tot invertit.

(...)

—Guarit.
—Caçant bolets, una gla se m’estavellava a la clepsa. Pànic!
—En fer cap de nou a casa, m’esguardava a l’espill.
—Quina por que em faig!
—Sort que aviat serem independents, que em dic; car altrament malament rai!
—Em sembla que la Independència, talment com l’enlluernador liniment Satànic, guareix tots els mals.
—Bo i havent-me amagat el trep amb un barret groc, eixia al carrer i me n’anava fins al banc.
—Em calia pistrincs, ja us ho diré.
—Tot entrant, carallot de mi, què hi perceb?
—Hi ha un ros armat qui, sense ni com va ni com ve, engega un tret al guardià negre, el qual, tot caient, barrim-barram, amb l’arma a la mà, que es treia, ai, llas, massa tard, prem (segurament sense voler, per qualque espasmòdic sotrac de moribund, per exemple, un tendó que es dispara tot sol), prem, dic, el guardià, el gallet, i endevina el ros, el qual, al seu torn, en caure si fa no fa mort, prem, en l’agonia de la mort ell mateix, així mateix, allí mateix, el gallet a la babalà, i et tret que n’ix occeix ara la secretària o la noia qui rebia els clients, o no sé quin paper hi feia, aquella pobra noia, allí al rebedor del banc. La qüestió que en un tres i no res, els tres són morts. Per quina raó? Segurament per no cap.
—Abans no foti cap la bòfia, m’esquitll de part de per allí, enfonsant-me alhora el barret groc celles avall. N’hi hauria per a caure un mateix en depressió.
—Sort nogensmenys que pens en aquell instant, mentre m’esmuny per la vorera del davant, que la Independència, i doncs la Llibertat, són imminents, d’on que allò m’aixequi els esperits fins a l’optimisme mateix.
—I és que no hi ha remei, per a un bon ciutadà sotmès, com l’esperança de Llibertat, és a dir, d’Independència... millor remei, com dic, per a guarir qualsevol complanta ni plany, ni gam, ni malura, ni entec.
—I tant!
—Esfereït, doncs, m’he embotit en qualque cinema. I ara que passi clement l’estona. Em faria més gràcia poder tornar a casa i calmar-me una mica, però la dona m’ha dit que avui hi tornés tard, que tenia una festeta amb les “noies” — aquelles festetes a casa nostra duren fins a altes hores de la matinada, i a mi no m’hi volen. No hi volen cap mascle; allò és cosa de femelles i prou.
—Així, les dues de la matinada tocades, al capdavall em veig amb cor de tornar a casa. Retut, exhaurit, només pens en ficar-me al llit i colgar-m’hi i clapar-hi de valent, per a oblidar aquell jorn massa feixuc, amb el trep a la clepsa i la tragèdia al banc, amb els tres morts simultanis. Quina por i quines esdevinences més malastrugues!
—Poca gent als carrers. Damunt algunes de les parets, signes de la Llibertat i de la Veritat que s’atansen. Allò em dóna ales als peus fatigats.
—Lleu hi serem.
—De moment sóc a casa. Veig bo i entrant que la dona no hi és. Millor, directe cap a la cambra, només amb l’ampolla de conyac.
—Per dissort, el llit és impracticable. Hi ha, damunt els llençols tots llords, esteses i esteses de xocolata. Xocolata de la dolça (quan a mi només m’abelleix mai l’amarga); rajoles encetades i esmicolades, preses mig mossegades i mig mastegades. Haig de netejar tot allò abans de poder-m’hi gitar. Aprofitaré la xocolata malaguanyada — no la llençaré pas — l’aprofitaré com dic ficant-la en qualsevol pastís d’aquells que faig amb tot el trob a l’abast. Ho desaré en qualsevol atuell de la cuina, per a un altre jorn.
—L’estrany — i alarmant! — tanmateix és que amb la xocolata i amb d’altres brutícies, també hi ensopegui algunes lleterades. No em deia la dona que només es reunien les “noies”?
—Poc tinc temps d’escatir allò. Tampoc no em fa gaire cosa que la dona em fiqui banyes. Cadascú les seues dèries, pobrissones. I després de tot prou hi estic acostumat. El que no vull és agafar cap malaltia d’aquelles que els qui carden massa sempre, es veu, us encomanen. I qui sap de qui era el cony (de quina “noia”), ni de qui la cigala... —Qui eren, en un mot, els dos bruts qui cardaren damunt del meu llit, i en acabat no han tinguda la decència de netejar-hi la brutícia.
—Ja no sé on deixar-me caure. Estic per a llençar. No puc més. Però bé haig de canviar la roba del llit.
—Quan duc els llençols i les flassades llordes a baix, a la màquina de rentar... Me n’adon, passant per la cuina, que la nevera està mal ajustada. El congelador tot atapeït de glaç. Les viandes dins fent-se malbé, massa congelades. Algú hi ha abaixat el termòstat i a més hi ha deixat entrar aire, o què ho sé jo; la qüestió que allò són amuntegaments de glaç molt dur.
—Què hauria de fer, desesperar-me?
—Què li diré a la dona, que allò ja passa de mida, que aquest cop n’ha fet un gra de massa?
—Ara m’atur. Saps què? Demà tot farà millor cara.
—La Independència és imminent. Els sotmesos lliures de bell nou. No és pas temps per a neguits ni cabòries. L’esperança de Llibertat és una panacea.
—El conyac m’ha escalfat.
—He trobades flassades noves.
—He pogut ajustar la porteta del congelador. Esperem que demà tot rutlli, ja no dic com cal, mes si més no força millor.
—Ara saps què? Bona nit. Tinc massa son.

(...)

—Tothom prou diu un cent per cent
D’animalada i excrement.
—Via fora som els prohoms
Som molt com cal no anem gens broms.
—I rucades no en direm mai
Au som-hi amb els estudis crítics:
—Les dones llurs conys pudors rai
Els homes llurs collons — raquítics.

(...)

—Cent per cent del que diu la uhmanitat té la vàlua d’un pet recargolat
les mosques tenim raó
rondem per esfínters cagats i d’altres espiracles pudents
als llocs més podrits hi estudiem les uhmanitats — matèries un colló irrisòries jotfot
hi ponem els ous hi fem niu hi fem vida com qui diu
hi aprenem a bastament
tot el qui s’hi discurseja ho escoltem ben escoltat
per a fer justament en acabat
l’inrevés del que foten els qui són aitan pampanes que trien d’extingir-se
i segurament d’anorrear amb llurs brillants idees el mateix planeta i tot.
—Fugíssim doncs mosques fugíssim a qualsevol altre indret de l’univers
en cap no trobarem pas boques tan inversemblantment dadespelcul
més que no pas boques traus obscens fístules d’ultratge en gàrgoles sense endemà.
—Amb ales càndides enlairéssim’ns-e vers els empiris nets
lluny ben lluny on no es regolfin incessants les sentors de noc ni d’escorxador ubic.

(...)

—Som els antics corcs qui podrírem ton pare i ara venim a podrir-te a tu — diem a mestre Ànec, poderós bilionari força influent en política i, és clar, entre els gàngsters — ell qui només gaudí mai gens, bo i obrint paquets regalats — car addicte rai, a les capses, grosses i petites, plenes d’objectes que hom molt acollonidament de continu no es veia obligat, amb perill que el pelessin si no, d’oferir-li.
—Som els antics corcs qui podrírem ton pare i ara venim a podrir-te a tu — diem a mestre Leopold — famós jugador, també bilionari, convalescent — i ho diem, aprofitant l’avinentesa, a la seua infermera tot d’una moribunda.
—Som els antics corcs qui podrírem ton pare i ara venim a podrir-te a tu — diem als perduts per cruïlles d’enlloc, els qui cerquen esmeperdudament de trobar llurs mansions, les mansions dels bilionaris condemnats.
—Mansions enfonsades molt remotament als fons dels camps, sense demarcacions segures ni senyalitzacions que t’aclareixin mai re. Mai no se sap on rauen, i al cap de quins camins tan antics que tanmateix semblen que no han estats de debò mai fressats.
—És clar que sempre ignores igualment qui hi mana per aquells viaranys sense eixida. Car per quines teratògenes metamorfosis tothom qui t’hi ensopegues, potser transeünts com tu, t’esdevenen tan fàcilment transformables — de tràgics a còmics — d’amenaçadors a amicals — de simpàtics a esborronadorament cruents.
—I si te’ls n’escapoleixes, horroritzat, atès que sovint et cal córrer a frec de barranc, no val pas a badar, no fos cas que hi caiguis.
—I allí t’hi esperem.

(...)

—Sóc la dona del botxí del rei en Bugre
Qui cada mes fa penjar seixanta reus
I dues vegades seixanta a l’octubre.
—I dic i ratific i m’hi fic dempeus
Que el botxí fot la pixa d’un llangardaix
Penja el camàlic el macip i el bastaix.
—I el rei en Bugre és un maleït bardaix
Qui fa penjar els qui es cansa de dar pel cul
En Roc en Semproni en Facund i n’Abdul.
—A sotmetre’m a l’espectacle vibrant
Menda tota la vida s’ha dedicat
Tot sabent-me vinclar amb estil endavant
Sàviament aprofitant aprofitant
Aprofitant el darrer aür del penjat.

(...)

—Mai fui amat ni mai no amí ningú
I ara a emprenyar resulta que véns tu.
—A què hi véns sinó a emprenyar?
Quantes de vegades t’ho haig de dir?
Que no vull ésser amat ni vull amar?
—Tot això de l’amor és falòrnia i collonada
Si mai t’ho has cregut hom t’ha ben ensarronada.

(...)

—Al mas de ca la sogra, hi faig l’única feina per a la qual de debò tinc vocació. L’home sóc qui es troba al seu element. En pau amb si mateix. Sap que per a això el nasqueren.
—Cert, car re no em plau tant ni mai sóc tan feliç com quan puc anar afegint-hi fems als femers.
—Afegeix-ne com un malparit! Quin deler d’anar-hi fort! Que creixin fins a la perfecció!
—Amb el teu carretó curull, regalimós, amunt i avall per fangars i herbeis. Amunt i avall, amunt i avall, portant fems, portant fems.
—I ets amic de la puput qui put tan delicadament a fems, a fems, a meravellosos fems de gegantins femers que calds fumen tan sensiblement i llurs fantàstiques flaires i emanacions caritatius estenen pels voltants.
—Amb les puputs hi covem, hi covem; hi covem, jorns benaurats.

(...)

—Quan sóc al taulell de la fleca, només a les noies rialleres els lliur mai el pa de lletres.
—El pa de lletres és un pa que, el llesquis per on el llesquis, totjorn t’hi trobes vulguis no vulguis que la nova llesca és llesca de pa llegible.
—Com qui diu cada llesca un full nou de llibre nou.
—És un full escapçat, que sempre et deixa a les escapces, és clar, car per força l’has tallat en llesca irregular.
—Mes fia-te’n, és un pa d’allò més saborós.

(...)

—A cal carnisser per primer cop, a comprar-hi ossos per a la sopa d’un malalt.
—Out of the blue, el carnisser em retreu que, vint-i-cinc anys pel cap baix que visc al veïnat i no conec el Wilfrid, el cèlebre Wilfrid qui va dir no sé què.
—Li dic que escolti, sóc així. No sóc social ni, com se’n diu, sociable; que vaig a la meua, i que tothom en pau.
—I em diu que Home adust empolsega cap a casa, i que allò és un poema curt d’en Picassó i que en Picassó en deia dels seus poemes curts Sardines.
—Li dic que d’en Picassó re no m’interessa, ni les seues sardines ni els seus gargots, i pel que fa a ell mateix, qui és tan savi, potser fóra millor que cités el poemes d’en Wilfrid, l’altre Wilfrid, el Sassoon, car ell dels seus poemes llargs en deia Salsitxes.
—Salsitxes, oi? No pas Sardines. Molt més adients al vostre ofici. I que per començar podria aprendre-se’n algunes de les Salsitxes més corrents. Sutor ne supra crepidam. Claudus sutor domi sedet. Ah, i encara més a to, sus Minervam. Sabater coix, queda’t a casa. I no vulguis alliçonar, com féu el porc amb la deessa, qui d’això en sap prou pus que no tu.
—És com si no sóc pas el pintor qui sóc, ans el grec Apel·les, i em ve qualque vulgar ultracrepidari sabater a arrufar el nas sobre la faiçó de les sandàlies d’un dels personatges en un quadre meu.
—La Salsitxa del meu Wilfrid fa referència a un cuiner qui confon cervells per gelees, i li diu a un proctòleg qui recacejava pel cul de la seua dona que li semblava que ho feia malament, i què li diu el proctòleg...?
—Coc, per què remenes amb el nas la merda que no et toca, per què no el fots a apariar d’altres empatxos i pastissos?
—Qui en confegeix, si hi gaudeix, hi reïx, i re no el desconfeix.
—Em diu que amb mi no es pot anar enlloc.
—Li dic que ara sí que ens entenem. Enlloc.

(...)

—Ja de ben jovenet
Em feia passar per poè-ta
Portava els cabells llargs
Que em lligava com cuè-ta
Feia la universitat
N’anava a la bibliotè-ca
Davant la noia d’ulls blaus
Qui sap si adés nada afgana o astè-ca
Li empenyia paperets
Claferts de roents versí-cles
Se’ls llegia casualment
Se m’escanyaven els testí-cles
No semblava pas fer’n cap cas
I m’esclata al nas la bombò-lla
De ma fada il·lusió de llusc
No em sucarà pas gens la virò-lla
Se m’allunyava el mol·lusc
Qui tothom tastava inconsú-til.
—Bec un conyac malencònic
Sé que sóc tanoca i inú-til
Cardava amb tothom la tia
De mi n’admira les estrò-fes
Ull-cot em dic no tinc pebrots
Hi tinc i prou blaves butllò-fes.

(...)

—I see yonder a tiny speck of blue?
—A Glorious Speck of Blue? Aren’t you the Most Exquisite Poet, Pride of the Nation?
—Am I?
—Spying from afar, atop some Golden Hill by Sacred Muses sedously built, our indefatigable Planet, our cherished Mother Earth modestly strutting across the Infinite Skies deep inside the remotest spaces of a Limitless Dark Universe?
—Just tiny speck of blue.
—Indeed, indeed!
—My balls in yonder mirror.

(...)

—Borinot a l’osca.
—El senyor Ombrívol és un malastruc
sempre fa tard i ningú en sent el truc
truca i retruca la dona erts atots
rau ell l’ull a l’osca entre els borinots.

(...)

—Qui s’enfonsa al seient i demana auxili?
Qui el pas barrat troba per l’elefant escàpol?
Qui no vol que cap quili li forado l’ili
Ni amb el raor cap dròpol vingo i capo’l?
—Qui els homes boigs fuig qui amb matxet i xàpol
El trametrien a l’etern exili
Sens nap per a en Caront ni drap que tapo’l
Ni cal dir cap comiat d’ardent navili?
—Qui demanava que cap metge faço’l
Pus grotesc si com és ja és prou pallàssol?
Crec que qui era no era pas jo ans l’urpit
Per la tigressa quan tot arrupit
Amb la sàssola trec rostolls de femta
Que encar de l’orgia deixen-li empremta.

(...)

—Esconillats porucs i amb sang d’orxata.
—Sóc el corrupte qui en orrupte trem
car li sembla haver vista la flaca
qui rabiüda del racó m’ataca —
sóc com ell un acollonit extrem
de tarannà o tremp fluixet i fotem
una careta de fava farnaca —
amb cap esglai ens cau sola l’escata
i nus davant la por, fotuda l’hem —
sóc molt mal jutge del primer flagell
i tampoc ell no n’endevina gaires
perill ens és tot — n’ensumem les flaires —
cada sorollet se’ns torna martell —
dors a dors i orelluts vius com el llamp
pirem, toquem el dos, fotem lo camp.

(...)

—Escarransit i sense suc ni bruc
vell corromput qui es caga a la sabata
vinc a la porta amb els ulls plens d’escata.
—Llibres d’abans desvetllaven el lluc
els discs hi són tots de truc i retruc
n’hi ha els esperits — de ningú en sap la data
els veus i no — duen llaç o corbata?
—O ets a l’espill ximplet fent-hi el xaruc?
Perniciós el temps o preciós
goigs no gaires i múltiples dolors.
—Si fes cap la bruixa a aclarir-m’ho tot
només ve quan vol i potser s’ha mort
potser m’abandona a la meua sort
de moix carrincló fent un darrer rot.

(...)

—Puta merda de merda merdosa, escolteu, prou; en la meua provecta edat, és clar, immensament avergonyit del que escric! I doncs sabeu què collons de merda? Que mai més no escriuré ni cony ni datspelcul ni merda ni menjamerda ni merda de déu ni em cag en tots els morts! Corrupció carronya vergonya!
—Mai més, dieu?
—Mai més! Mai més no no escriuré ni cony ni datspelcul ni merda ni menjamerda ni merda de déu ni em cag en tots els morts ni...
—Molt bé molt bé...
—Ni cony ni llepaconys ni tastamerdes ni... Re! Ni carronyes ambulants cada desgraciat de merda qui encara és viu ni collons podrits en vinagre i que es fotin tots els morts haguts i qui haurà! I que m’hi cag m’hi cag de valent en ells i en tot i au!
—Entesos.
—Oi que sí? Que tant fotre el capdecony merdós de puta merda, vós! Prou collons de cony prou cony de collons prou cardar forats de cul per on la merda puta hi raja a la boca del més menjamerdes de tots.
—Fet!
—Quan era jove, encara; hom se’m podia imaginar emprenyadament rebel, amb qualque greuge obscur que tard o d’hora prou calia endreçar, eixugar, mes ara...? Ara...? Avergonyit, fotudament merdosament podridament cony-repel·lentment avergonyit, prou prou, collons, collons, vós, i tant!

(...)

—Una dona em volia “llegir”; no li ho recomanava gens.
—Car je n’y parle que de merde de sexe de mort.
—Jamais d’amour?
—Com li ho diràs? El concepte “amor” és un concepte falòrnia, empescat per marietes dependents i llavors entusiàsticament adoptat per les dones per a decebre cap embadocat altri — i així anar fent, viure a collibè d’un carallot mascle o altre.

(...)

—Com diem les negresses assassines qui capem puel·les...
—Morta la cuca mort el verí.
—I els fotem els clítoris a parir parteres.

(...)

—Caguen i caguen les noietes sanes
Conys a betzef tots tacats de caques.

(...)

—Suquets de cony no si si beure’n gaires
Les prevencions de maires i paires
Encara m’empudeguen pels escaires.
—Com eixir d’aqueixes sòpites boires
On quimerudes no m’afonen moires
D’ullals d’escurçó i pells de xicoires?
—Amb quina cuirassa els llavis t’encuires
Amb quina picaó al nas no eixavuires
Si hi xucles com qui xarrupa madeires
O hi llepes com qui glot rosta vieires
Mentre cony endins com somorgollaires
Ja no gens delicats ni rondinaires
Els bonyets de les papil·les tastaires
Braus s’enfeinen a les tasques llepaires?
—Pledejaré com els garneus janglaires
Que el pla un mal de queixals em fot pels aires.

(...)

—Aquells taumaturgs de ferro colat, els mecànics més inútils (els metges), en treuen l’estella i la costella.
—Sense les dones, de fam l’espitxaven.
—Escorniflaires ensuma-femnes, -feses, -femtes.

(...)

—Som com som, i som fets de certs forats per on hom ingereix i expel·leix; hom s’hi fica, hom es buida, i els forats et regeixen.
—Ets com ets — coneix-te, coneix-te.
—Coneix-te, i, conegut, lliga-t’ho amb catgut, car només això t’ha calgut — que el rellotge es bellugui molla, i tot se’t deslliga.

(...)

—L’ànima, o demoníac paràsit imaginari, qui tanmateix cal anorrear, si vols que la teua realitat suri sense entrebancs.
—Car ésser diví és ésser no re.
—Mot de na Margarida Porreta fent botifarres, Quan ni vols ni sents ni et sents, atenys divinitat.

(...)

—Li dic, Li dius al teu marit ferotgement engelosit que el teu amant molt agressiu és en Tal (algú qui no pots veure o qui pus tost veuries al sot) i qui el marit ara doncs matarà, això si l’amant no és més viu i mata el marit (qui tampoc no pots ni ensumar sense orxegar i de qui te’n desempallegaves volenters d’allò més).
—Ça com lla, sigui qui sigui qui rep primer, l’altre malament rai; cau denunciat (per tu, anònima, si cal) a la zelosa llei.
—Et desfeies ensems, amb la mateixa enginyosa trepitjada, de dos escarabats molt nocius o en tot cas detrimentals per a la teua felicitat (i qui sap si heretes d’ambdós; astruga, cavà?).

(...)

—De jovenet, tot haptotròpic.
—Fugint com un boig del toc de tothom.
—Je sentais déjà, et toujours après, peser sur moi la gêne de mes insuffisances.

(...)

—El món és una gàbia on pertot escamots de rats es mouen sense trast ni quest mica vàlid.
—A mi no em cal anar enlloc per a ésser a tot arreu — el meu racó de gàbia es val qualsevol altre.
—Car oi que tant per al rat írrit qui es belluga com foll ignar, com per al rat estàtic, el mateix destí els aguaita?
—Si la gàbia fes figa, tothom en feia — si no en feia, re no canviava.
—Ara, la gàbia sempre és la gàbia — i el rat rat, tant si és rat com írrit.

(...)

—S’ha malmesos els colzes i genolls cardant mentre hom la donava pel ses.
—I copses que a la seua carranxa hi rumbeja avui un foradet de més.
—Vicissituds de perineu aritmèticament inconcordant.
—Em diu que, Per error de paral·laxi, el supositori profilàctic se’l fotia en mal forat. D’on l’estranya nafra novella a l’antiga molt pregona cicatriu.
—M’ho creuré.
—Com que, si mai sóc al cel, setanta dues molt espirituals, intangibles, inatenyibles, imaginàries, nimfolles — paies molt silvanes, etèries, divinals, i màgiques — paies molt pontals i fontals — m’hi amoixaran durícies.

(...)

—Feliç qui té una dona cardable i a tesa marcada, Margarida, car el proïsme s’hi apuntarà per a cardar-se-la ans així mateix per a marcar-la de pus en pus.
—I l’home feliç, més feliç serà.
—Mes ai, maleït, dissortat, malament rai si en té una d’incardable, i mai marcada doncs, car qui se li cardarà ni l’hi marcarà? Se l’haurà de cardar ell tot sol, i ella és clar emprenyada contínuament, car de debò no mai marcada. —Amb què la marcaries?
—Sentor hircina. El clavegueram sots lo faldillam. T’hi estavelles, nàufrag. No em veig pas mai aumon marit marítim sallant per sucs d’aquest cony. Em cardava abans cap truja condemnada, amanida amb tot de sucs de cony porcí tot cru.
—J’en ai marre de ta morne saucisse.
—Entusiame? Cap ni un!

(...)

—Salut, amics de cada poble i llogarret; sóc eu, el déu qui mai no mor, el déu qui tots plegats, molt assenyadament ans assenyalada, no coleu — el déu qui decoreu amb tota mena de flors, farines, cloïsses i espermatorrees — tota mena de bons nodriments bellament acunçats.
—Faci cap on faci, ensems em veniu que us digui l’esdevenidor, que us conti els averanys, que us lliuri i us deslliuri de tot mal ni amenaça flotant.
—[Pantomima ignominiosa dels omniscients qui re no sabem.]
—Us pronosticaré mortalla, espurnall, silenci.
—Una pudor de porc rostit, amanit amb farineres bordes.
—Pira dels despullats.

(...)

—Diu el brau, Res vaccí no m’és aliè.
—I té raó.

(...)

—Els encants podrits de certs bordells per als qui, sublimment depravats, amem la decrepitud, amem la morbidesa, amem l’avantmort.
—Sota les sedes esfilagarsades, la carn a mig corrompre’s ensenya, molt tantalitzadora, el nas.
—A sos morros mos marros.

(...)

—Ambut.
—Pudia — i no podia no pas pudir — car anava tot podrit part dedins.

(...)

—L’única feina satisfactòria és la feina de mai no acabar.
—Tot punt final duu inevitablement depressió.

(...)

—Engegar coets bo i masegant-te la titola.
—Vet ací tot el que hi aprens anant a escola.

(...)

—Dones fines.
—Les dones, com més “fines”, més els costa de cagar.
—Uf, uf....
—Amb dificultats, i penes i treballs rai...
—Amb calçabotes i tot — o potser vull dir amb descalçaestronts, descalçacagallons.

(...)

—En Gregori es transformava en fastigosa cuca.
—Com al retrat al mur la dona molt fina tota vestidota de pells.

(...)

—Ai renoi quin noiet més pretensiós ni enigmàtic.
—Malaguanyat parell de mastegots zigomàtics!

(...)

—Què hi fas a la cuneta,
servidor del diable?
—Per fer’m una peceta
hi sóc robant lo cable.

(...)

—De primer m’he perdut per carrerons de nit, i després he tornat a trobar el clar camí, i com exultava — anava saltant i ivaçós, tan lleuger!
—Tret que el bon camí duia de bell nou als foscs carrerons on m’havia perdut...
—I ara me n’adonava — el bon camí només duu al dolent, constantment, inexorable — i això cada camí amb cada camí.

(...)

—Quan tenia quaranta anys em pensava que en sabia un colló, mes en realitat no sabia re.
—Ara que en tinc com qui diu setanta em sembla que no sé re, mes en realitat en sé un colló.

(...)

—De jove havia por de mes pròpies memòries, per això cremava mes confessions.
—De vell haig por (una por molt relativa, mes por al capdavall) de no deixar’n cap, ni les més merdoses, o, màxim, pel cap alt, de deixar’n de tan adotzenades, ai, que tothom s’hi identifica (tothom qui és mica sincer amb ell mateix, ep!).
—I doncs, si quan hom és jove n’ha por, si mai és vell, veu que tot plegat no re.

(...)

—Confonc el pretensiós tel o tapís del pal·li de l’escatilós bisbe amb el vel humil del conopeu qui et guarda de bestioles i follets malignes qui colquen nocturns celistres.

(...)

—Convençut que els uhmans no van enlloc, romanguí a lloc.
—Ja s’ho fotran.

(...)

—Cansat de cardar’m xarnegues, em cardí una catalana.
—Cordons, que patriòtic!

(...)

—Que no som de déu? — imploraven les cuquetes qui volia esclafar.
—En el procés de no esclafar-les pas, algú altre m’esclafava — cuquetes? cucotes? focs?

(...)

—Els intel·lectuals de tot femer acadèmic, com els pallassos capellans, pertanyen a la classe inútil dels mandres extrems.
—No volen treballar com els altres treballadors, qui es pelen els collons amb feixugues feines manuals.
—S’empesquen obscurs conceptes que “expliquen” coses inexistents (inexistents altre que en llur magí d’idiota).
—És una enganyifa generalitzada.
—Tot no res.
—Si només hi fossin ells, tothom mort de fam.

(...)

—Son cony pop esgarrifós.
—Es va treure el revòlver del cony — se’l treia força rovellat — de seguida vaig fer córrer el llambrec a la percaça del setrill — Oli li cal, oli li cal, que deia, obsedit, vull dir, enderiat, envestint-la amb el setrill com qui l’envesteix amb cap abraçada de passió.
—Fora feia un fred de caldéu — na Gertrud Rebotiga, la revolucionària, tenia un penelló al clítoris i tot — davall, els sucs se l’hi havien glaçats — ara, amb l’escalforeta de ca meua, se li fonien i n’ensumava l’atiadora gerdor — mon nas s’hi adheria bontròs.
—Em va ventar un mastegot — Sigues consistent, em va reptar, car “érem revolucionaris” — i els revolucionaris durant aquells anys no teníem lleure ni per a cardar.
—Chi non lavora non fa l’amore, mormolava despullant-se per a ficar-se al llit.
—Mig adormida, me li atansí, me li ajaguí a la voreta, li cantí els Ventiquattromila baci, tractant d’estranquis, d’esquitllèbit, d’estampar-li’n cap.
—A l’espona, els expatriats bocins de carbó que servaven formes estranyament anatòmiques — el cec, l’ili, d’altres figures del paltruu, l’epíploon, la freixura, el ronyó — romanien expectants. Ja em figurava l’endemà el repertori pirotècnic la nit quan els encendria; esdevinguts camaleons d’esclats multicolors.
—Avec le coeur qui cogne, me li atans ja sabeu on. Hi espií avall avall, endins endins, i hi veia els becs dels tentacles que li eixien incoatius del tall. No gosava pas ficar-hi els dits. La llengua encara menys, vós direu.
—Hideux et dangereux je fredonne com un ange issu de la fange. Qualque cosa fina, com ara que, Val pus que bossa cafida, enorme perruca i barret de paperina... un cor ben brau, prou sal a la carbassa, el peu isnell i la mà amb força traça.
—Mentre al llit mateix, llavors, a poc a poc, parpelles closes, hi era...
—Hi era en Paganini Solimà, un altre dels més bavosos fidels, qui, amb vits a trenc d’ensemencir, abraonàvem ensems l’estupenda deessa — i el seu invertebrat dels catorze atzucacs, i els tres cors qui bategaven discordants, i la perillosa quitina escoixeguent al bec verinós — ah, i els innombrables tentacles dels llenguts xuclalls (botris molt augmentats o àdhuc pulvills de mizorincs monstruosament gegantins) amb què absolutament ens tastava per si de cas érem del seu gust, i llavors, és clar, se’ns engolia sense remei ni compunció — l’atroç invertebrat escandalós, ressorgia, malson irresistible, amb tots els cromatòfors engegats, i allò era l’orgia mortífera mai més bèstia ni imaginable.
—El pop esgarrifós del seu cony, ara nedant en llefiscositats de múltiples procedències, augurava a xipolleigs de rude sibil·la els fracassos estrepitosos ans imminents de cascun dels seus adoradors.
—Us perdeu com analfabets peixets de diccionari o pecs pianistes aleatoris per la bogeria de l’hivernacle asfixiant dels mots i sons rebentats en vírics ans mefítics gasos.
—Així mateix, el cervell del pop, qui, com tothom sap, el cony duu embolicat com ample collar al voltant de la gargamella, s’esgargamellava mudament com samurai tentacular qui cerqués la seua identitat entre oblidats fangars d’indret ignot.
—Dels recòndits embuts del pop, els raigs de càustiques secrecions ens eixorbaven i encetaven boïgues, afegien vasts esvorancs de xarxa obsessivament traucada al sapastre bricolatge de les nostres pells.
—Èpics, com els daus llençats a vida o mort, ens gitàvem, cruanys, entre els carbons anatòmics, a esdevindre-hi disfressades peces d’inconspicu òrgan (verbigràcia, la melsa) o d’encaix ossi, com ara escaigs de cardat maluc o d’atrofiades ròtules.
—Ep, ja cremarem del tot, ens dèiem, una altra nit!
—Personalment, sempre m’he sentit mig home i prou. I he sempre sentit oimés que ésser mig home ja m’era prou prou. Doncs bé, el mig home qui avui es lleva del meu llit es lleva com qui diu ex nihilo, naixent d’uns llençols encarcarats.
—Car al capdavall, oi? No pas que li calgui mica somiar a qui la vida, despert, ja li és prou emocionalment intricada.
—I ara, més estrany encara que no el somni d’en Paganini Solimà, qui s’ha de fer, solet, la mà, amb per tot esperó sexual només alguns sucs de pop als dits, m’ofegava...
—M’ofegava en tinta; no, en sang. En la sang blava del pop acorat, la seua sang duta pel coure i no pas pel ferro.
—Sang de tinta viola, tinta ametista, amb què, nogensmenys ofegant-me, escric, a peu clop, rebregades cal·ligrafies de saurí pels horts i jardins de les veïnes, a les quals els pruen els conys d’elasticitats i tenacitats accentuades, i els responen, gratant-los-els, dits cal·ligràfics, fent als sengles conys els mateixos arcans signes que jo faig a llurs horts i jardins amb l’esqueixada bagueta de saurí amb tinta viola.
—Mans d’Orlac que suara amb sucs de pop barroerament cal·ligrafiaven conys, ara, fora de to i amb espinguets, toquen polifonies orientals i duen glavis sollats qui gotegen i roden i s’atansen macabres com ales d’helicòpter.
—I em despertava doncs amb un esglai.
—Pitjor. Calipsos o apocalipsis, ja no sabia què li hauria de cantar, tantost com na Gertrud es despertés.
—Car com eu em despertava amb sos dos pits en tost de mos collons, ella ho faria amb mos dos collons en tost de sos pits.
—Encara endormiscada, em demana que li mormoli, Els occhi neri. Aquells darrers dies, tot i que els seus ulls eren ara ulls blau cobalt, ara ulls caca, ara molt fastigosos ulls rosa d’albí, i no pas mai negres, no es cansava de sentir’m cantar-li la cançó.
—Els uotxhi txiorni, he corregit, amb veu tremolosa; la por que tenia que obri’s mai els ulls i em toqués rebre horriblement, pel bescanvi monstruós d’òrgans anatòmics bàsics, encara que la situació no fos pas en cap cas culpa meua, ans de les circumstàncies atzaroses de les caòtiques combinacions universals que arreu s’esdevenen incessantment.
—Uotxi stràçnie, uotxi eixlútxie i prikràsnie, kak liubliú ià vaç, kak baiuç ià vaç, znati uvídel vaç ià v niedòbrii txaç...
—Què és això! Treu-me això! Treu-me això del pit!
—Esborronadors esgarips de terror que em feien por a mi i tot, tot i que coneixia que “allò”, aquelles cosetes peludes, no eren pas ni cuques ni aranyes ni crancs qui li devoressin el pit.
—Com li ho explicaves?
—No és res, no és res; pitjor jo, pitjor jo, Gertrud! És, la teua, una condició benigna. Benigna d’allò pus, Gertrud, no res. Pitram testicular, no res, no res. No res que no dissimulin un bons sostenidors encoixinats.
—En canvi, eu, guaita, esfereeix-te’n! Com aniré pel món? Elefantiasi collonera! Els hauré de traginar amb un carretó. I bona nit les lleterades, bon comiat els orgasmes, ja no me n’eixiran mai més per la pixa; m’ixen, en forma pus tost de llet, pels mugrons dels pits que emulen, pitjor, que usurpen els atributs i virtuts de quòndam mos espatotxins collonets, ara penosament abdicats del meu reialme. Entronitzats en un de molt millor, el teu, Gertrud, un cos d’heroïna monumental, que no?
—Merdós dandi patorrat, marieta culcagat, carallot d’en Dares, mistinguet, dinguilla! Impertinent, salaç, cuacurt! Bruixot guerxo qui tots els prestigis els reïxes a la biorxa. Els teus collonets merdosets em ponen ous vergonyosos de mort molt humiliant, larves de vespes bracònides qui se’m mengen l’amor propi fins al moll. Només serviré ara per a suïcidar’m per la revolució, no pas per guerrejar-hi!
—Tu què hauries fet? Filustrant com l’apaivagaries, la teua intuïció de femelleta prou avisant-te que, potser vindicativa, la terrorista, vull dir, la revolucionària, no decidís d’una caparrada de fer’t desaparèixer el moixonet, ara que t’havien desapareguts els ouets corresponents, per a distreure-la d’aqueixos assumits mals pensaments, i ensems foxtrotant-hi pler, et fiques a cantar-li, a la babalà, una escudella, vull dir, una olla barrejada, de cançonetes.
—Avec la pluie et la neurasthénie, tu es ma vie/ magic moments filled with love and no strife, for I never made a pretty woman my wife/ Même si on oublie ses misères quand on est cocu, always marry a woman uglier than you, et alors les ennuis sont superflus/ My baby don’t care for furs and laces nor high-toned places/ she’s not asking for the moon, when there’s plenty of stars in heaven/ And even if the untold want never disappears, there of hope is the leaven/ When my dreams are lost beyond recall, for she gave lips and arms, and I gave all/ I still wonder if she ever tells him of me, I wonder who’s kissing her now/ Raw chastity for sundry opaque ocular wonders allows/ so I went to the window askew/ I had a feeling that’s new, I had a strange premonition/ The cops were agroof over me and my ignition/ Everything they said rang so awk/ Mopery? mopery, mopery!/ Mopery with intent to gawk!
—Rebutjada l’opció del revòlver rovellat, em deia ara que trucava son germà que la vingués a rescatar.
—Com tothom sap, “germà” va amb “germen”, i germen amb infecció, i per això no sabia com fer-m’ho per a fotre el camp com més isnellament millor.
—M’amagava al canfelip. I ara, abans de sortir, tu ben mudadet, Papagai, vull dir, Paganini.
—Essencial, el barret.
—Mon déu mon barret — me’l fic me’l trac — a voluntat.
—I el telescopi a la butxaca, per a guaitar-hi de lluny els enterraments dels esclaus, o, si això no, els capellans qui ixen de les boquetes de les vestals curulles de desigs qui entre els matolls del cementiri dels esclaus s’eixarranquen que hom els masegui ben masegats els pops.
—Quan s’escorren, volcans de tinta viola els n’ixen amb què escriuria, si en sabés, propvinents, suplementàries epopeies.
—Entre l’imperi del sensori i l’imperi del consirer, somia que es desplaça el pelegrí.
—Passi-ho bé, passi-ho bé, finestra avall.
—Transformat en mossèn Mariet Dinguilla, passaré per totes les universitats, explanant als altres ganduls especialistes, amb llurs amb cares de cul i llurs gorres de llana de caracul, que, tant l’hivern com l’estiu, cal fugir sempre les Jezebels a la primera saó ni avinentesa, no fos cas que llur avolesa us dugués, tot escapçat, de cop i volta al clot.
—I del meu curs en diré, Ni das Ding an sich, ni die Dinge an sich, ans der Dinguilla an sich.
—I faré les lliçons cantant.

(...)

—Badallava davant l’aparell televisor abans d’anar-me’n a dormir, per tal de relaxar’m, car m’havia basquejat feia estona per a trobar un mot perdut, que potser només l’havia somiat i tot, i al capdavall massa marejat, l’he jaquit que es podrís per les sentines del mai pus, quan, ep, què hi diuen ara?
—Divertit! A la pantalla, una altra notícia irrellevant. La revolucionària Gertrud espitregada com la Marianna. I tothom pel voltant fotent-se un tip de riure, tothom, inclosos els bons caps guillotinats per terra i tot, quin tip! —Car allò no són pits de revolucionària com déu mana!
—Allò, revolucionària de pa sucat amb merda, allò no són sinó dos miserables collonets escarransits.
—I amb dos collonets escarransits per mamelles no es pot ésser revolucionària. Allò és empastifar el bon nom de la revolució! Guillotinem-la! Per massa lletja! Per excés de lletgitud, vull dir (massa filosofia), lletgesa!
—Mentre jo, estalvi entre els espectadors, lluny del batibull, gairebé panxacontent, com si els sentís de veritat, els dos enormes, magnífics pits/collons meus, xuclats.
—Xuclats a dues mans, vull dir, a dues muis, amb la Fúlvia mestra amorrada a un colló/pit, i a l’altre pit/colló, també clafert de llet, na Margarida Porreta, la porcairola de Raïmat, molt experta en psicologia porcina (no li ha calgut tampoc haver de llegir’s cap llibrot rar per a sàpiguer’n un ou).
—I ei, no cal dir que enterament aplicable, la psicologia porcina, als uhmans.


~0~0~


—Quan el detectiu Cosmètic, vull dir, Copèrnic; encara que, pensant-hi bé, Cosmètic li escau força, perquè em sembla que l’altre és un nom fals. Reguardejant d’incògnit, com amen de fotre els pudents. Copèrnic Polanski, my ass.
—Doncs això; tantost el Cosmètic se n’ha anat de l’Òptica que li dic a l’aprenent, Fica’t al taulell, que ara vinc, i, el detectiu detectat, me li n’he anat darrere sense que se n’adonés.
—Li havia dit que em deia ferrant pa amb ous, Ferran Pambous, hà! M’havia ensumat immediatament que em cercava, el molt puta. No li anava doncs pas a dir que el bon Climent Ça-roca era jo, oi, Eladi?
—Ha capito magari lei, Eladi! Cavà que sí? Segur que fins i tot vós, una persona tan com cal, ho capíeu a la primera, per què no em volia deixar conèixer. Car qui se’n fia, dels bòfies, eh? El detectiu potser es pensava que amb bones paraules m’ensarronava. Si hagués sabut si en sóc, de bòfia-fòbob! A part que la bòfia polonesa, qui la coneix? Potser és encara més malparida que no la nostra.
—L’he tramès de bell nou a Polònia!
—Al seu darrere una estoneta, me n’adonava que d’altres li anaven també seguint l’aup; que no era pas jo sol a estalonar el detectiu!
—Vaig reconèixer l’Obduli, el fill de l’altre Climent, i també l’home del soterrani, aquell qui recull amb infinita paciència peces d’oblit i no ix mai a la claror. Allò era gairebé miraculós, Eladi, no creieu?
—Que aquell lluç tan esquerp ni poruc d’en Margarit Diamant gosés exposar-se a la feridora llum del jorn per a interessar-se al que fotés en Cosmètic, allò encara em feia pujar més amunt la mosca al nas.
—Quantes de vegades, vespre clos, no m’ha vingut a veure en Margarit! Sovint tot esglaiat de certs portents que es veu que havia tot just vists al cel — uns núvols que de sobte es tornen una immensa carota sarcàstica... qui es resol a poc a poc i tanmateix prou de pressa en un cap de mort!
—I llavors de cop i volta el soroll esfereïdor d’uns gegantins virolats helicòpters, molt xarons d’estil... i depents, o pintats, damunt, amb pastels xocants i sense cap mena de suc ni de bruc. I amb mànecs verds, portes carbasses, poms safrans, la cua coral·lina, el nas groc cuguç o vitel·lí. Amb una hèlix sèpia, l’altra fúcsia, i així anar fent. Tot plegat un trencaclosques de colors inadequats. I dintre qui sap quina mena d’exèrcit aliè qui venia a anorrear-nos sense compliments. I potser alhora no pas només a anorrear-nos com a poble, ans fins a anorrear i tot el feble mútic inerme solitari abandonat planeta sencer.
—Al·lucinats animals quimèrics en un paisatge inhospitalari. Goril·les molt lleigs i ferotges, l’un amb tanmateix potes i cua de vulgar pollastre i tot...
—Em diu, Incessant, incessant... El malson que, tot dormint, i amb molta de força de voluntat, fas aturar en el son... que tanmateix se’t torna així mateix malson... que aturaràs en el nou malson... que atures encara en el malson que...
—Li dic que s’assegui, home, i es prengui un conyaquet, de fet alleujat que avui no vingui a vendre’m ni a proposar-me cap “afer del segle”, extret de les projeccions “lògiques” d’un somni seu.
—Llavors assegut al petit sofà, m’era vijares que, mentre s’embolicava en les “crisis de religiositat” i els “ensorraments de testosterona” de la damnada uhmanitat, d’on que “tot de bàrbules als horitzons eriçats amenacessin les esfèrules impactades i els pinyols corcats del sistema nebulós”, m’era vijares, dic, que a poc a poc s’anava adormint.
—Jo que m’aixec i que faig una mica de soroll, perquè potser s’eixoriveixi. De cap manera. Rau cataplèctic — es fa veure el mort.
—Siau i sort — que dir llavors, fortet —. Apa, sabeu què? A parir parteres; de la seca a la meca, eu, au!
—I faig espetegar la porta i em fic a trepitjar a lloc, mes disminuïdament, a tall de qualcú qui fot lo camp, talment com si fugís de l’Òptica.
—Sense moure’s, encara mig jagut, ell imita, o s’ho pensa, el meus gests i ganyotes bo i fingint que me’n vaig.
—I ara, ulls clucs, es fica de puntetes, fotent impressionants carotes i posats de mim extremat, com si fos cap sortiller qui aspergís, per coses de carallots tabús i d’altres màgies, polsims de zebú i fúrfurs de pagell, i, a tall d’insecte gegantí, clònic belluga el cap, com si recacegés, amb els ulls orbs, reguardejant girientorn, on es ficaria per a salvar-se de la invasió dels barbres o goril·les gegantins. L’únic amagatall, segurament qualque deserta comuna. Amb passos d’adormit, d’insomníac, de somnàmbul, sempre se m’hi amaga. De vegades, l’hi he de deixar tancat. A la comuna. Fins l’endemà que obrirem botiga. I si és el cap de setmana, no sé què hi fot, enfonyat tantes d’hores al canfelip. Somiar-hi, dic.
—El treies de la comuna al cap de tres dies de festa, i et desvariejava, Queia malalt? Per on parava? A quins verals rac? Crec que somiava sense interrupció durant anys i panys. Somiava i prou, res més? Qui somni més llarg! Les diverses vides que em pensava viure eren plegades només un sol somni allargat? Cert que no era sinó qualque nap buf, i au; bufó, bufonet, això també; un triomf de sarcòfag, vull dir, d’aquells que duen pintades o en relleu les més nobles fesomies. I llavors... llavors em feien engolir escorces, car el mal que tenia! M’havien operades les tonsil·les, l’apèndix, els genitals, els queixals, qui sap quins ni quants d’altres tumors estranys.
—“Engoleix, engoleix, fillet, es bo per a tu: escorces, escorces, ràdules, clofolles, pellofes, rapes, n’escorxàvem marfulls musclos canics rabassos mussols fuets peònies petúnies satèl·lits... Ah, i aquells tomàquets petitons rodonets: cirerols; cofins i cofins de cirerols... i els marfulls, com dic, per comptes d’ostar-los, els atrèiem; ja no dèiem als macips, típicament ni clàssica, Macip, osta els marfulls! Ara els dèiem, Macip, acaça’ls i caça’n aitants com puguis, valent, que prou en rasparem les escates a les ales per a remei ni tutia del minyonet convalescent.”
—No s’embasardeix ni empegueeix gens llavors si li agafa la petarrera; tres dies a aigua i a qualque crostó i cacauet de la butxaca. Força sord, en Margarit. Per això respon sovint rucades, car s’imagina la qüestió lògica i respon segons la qüestió imaginada, i llavors, és clar, com dic, prou sovint la sala salvatgement. I veure-hi? Siluetes. El que veia fora dels somnis, on tot hi és, és clar, clar i fix i acolorit i segur, exacte; el que hi veia enllà dels somnis, dic, no era pas que fos mirall de gens nítid estany, el seu espectacle era empantanec on malsuraven visatges salvatges, mànigues aberrants, folles insinuacions... Sap àdhuc que ara mateix sóc verament amb ell al canfelip? S’ho ensuma? Em distingeix ençà de les altres incessants siluetes hipnopòmpiques i hipnagògiques qui li pul·lulen pels voltants? Tot d’una, diu que em té pels collons. Li dic que no, que no. Diu que ah, que té els de son frare, que té son frare Marcel·lí pels collons — un germà seu qui em consta que es va morir fa trenta anys!
—Li fic als ulls gotetes del millor col·liri. Ara hi veureu molt millor. Torneu-vos-en al soterrani i me’n tornareu contesta d’ací sis mesos, veureu.
—Car prou confiava, il·lús de manguis, perdre’l de vista tots aquests mesos.
—Ell i el fill llor o bru de l’altre Climent, doncs, però, això rai, eren més els qui empaitaven el detectiu. Qui més hi havia? Per exemple, el petit dels Çanoguera, eixut com estocafix, de nas com una agulla, cara de destral, elegant com moixó secretari ballant amb una serp, també s’hi havia afegit, cumulativa processó. Ara, el petit dels Çanoguera, petit gens, dic, car què devia fer d’alt? Vuit peus lleidatans pel cap baix. I com s’amaga aquell pallanga, tros de penca? Malament rai, així; hom el clissa d’una hora lluny.
—I direu, un bòfia d’allà dalt a la quinta forca, tot i que de contrada germana, mes inquirint, burxant, ficant el nas a casa d’altri, no pas que fos tan estrany, que molta de gent acabés trobant-lo sospitós. I ara volien pols, perxò venien a l’era.
—Es veu que un jorn, cap al vespre, a mig buidar sos prodigiosos collons, en Çanoguera va rebre una visita intempestiva. Inhibint-se, fent un singlot d’esglai, nistagmàtic, forassenyat, desempelta l’esqueix, i de la dona se’n paira, la llença amb força a tres quarts de quinze, espantat de quina futura nissaga no li pariria. En estavellar-s’hi, espetega ella al mur. Perd el coneixement i la xaveta. Que qui el visitava? Un rogle desrengat de caramellaires beguts. Perpètua rancúnia la seua ara contra tot allò simfònic ni harmònic. No si allò explicava la seua presència a la cua del detectiu Cosmètic, però, eh?
—Ara, aquell Cosmètic, segur que, garneu, sabia força més que no deia.
—Cert que particularment, la veritat; m’intrigava sobretot un mot seu molt misteriós. On parlava de, Saber llegir el cervell adient.
—Curiós, cavà? Curiosa proposició i curiós corol·lari que el mot ja no es duu. Llegir per error o desesment un cervell fals, un cervell que no pertoca de llegir. O llegir dretament i adequada un cervell que el que duu escrit hom sent que és parcialment o totalment erroni.
—Al capdavall, un sentiment, una sensació, que em ve a mi també, de vegades. Quelcom de molt desequilibrant, com si te n’adonessis tot d’una que vius, ja no dic a un cos, a un cervell aliè.
—Perplex, t’enclotes sotjant-te endins. I què en treus, tret d’apregonar-te en la perplexitat?
—Car qui s’entén, vós, qui s’entén? Mai no m’he entès del tot. De vegades, gens. Ni convicció, ni creença en si mateix ni intenció d’altre que de jeure i cogitar ensonyadament — incessants truites somiades, sense ni com va ni com ve.
—Les forces de conació, com qui diria, espatllades, com si en un punt una vegada es trencaren, i en aqueix punt la nafra, el trauma, es sosté i el desig d’acció s’hi veu alentit, o desviat, o perdut per filtració, per gotera.
—De qualque manera, sé qui sóc sense ésser-ne del tot segur, i això m’estronca sovint la intenció conativa, la voluntat de surar, i (en) romanc trasbalsat, destarotat. Desnumerat, desnaturat.
—I em dic, de sobte, tot d’una...
—Tot d’una, el meu cervell és com ara eixuta ans escarransida nou, i corcada — un corc nic i inic s’hi mou qui et voldria, sense que ell mateix no sàpigui per què, diferent. Diferent, mes com?
—Teniu fills, Eladi? Ho remarcàreu? Car hom se n’adona, no pas? Son fill és son pare, i hom, colltort, amunt, avall, veient què diuen — ambdós amb el mateix trèmul riure, la mateixa tosseta, tarannàs copiats — el mateix captindre’s, el mateix passet — i, en tot això, hom mateix què hi era? — banal transmissor de gens, i a córrer — hom s’escarranseix fins que desapareixeria, baula negligible. Car (oi?) prou foten la mateixa cara, fan el mateix posat, tenen els mateixos punts de vista pel que fa a la vida i la societat, i n’extrauen gracietes aitan semblants que ara semblen anacròniques tant per a l’ancià traspassat com per al novell d’esdevenidor calcat i estergit? Nodes antipodals idèntics. Eterns retorns.
—Som doncs repetibles? Ateses les infinituds on les combinacions de la matèria no poden enfonsar-se, en som — hom és repetible, com n’és tothom i tota altra cosa; car si hom és, i som, com tot és, somni de la matèria — així, com qualsevol somni o malson que es repeteix, hom pot i podem, i tot pot, ésser doncs tard o d’hora repetit — i hom pot, i podem, i tot el que ara és pot no ésser sinó repetició, com somni o malson d’adés qui sap quan.
—L’esperit existeix de debò? No és just quelcom d’imaginat, una altra falòrnia, un altre eidòlon o ectoplasma, un altre fantasma concebut fantàsticament pel magí desvagat? Fóra altrament palpable, mesurable? Cert que és possible un canvi d’esperit, hom ho veu tan sovint! Amb qualque trastocament del cervell. Un cop al cap, i au, hom és altri. I llavors què o qui fa l’home? Les facultats mentals, l’afecte, el sentiment, el voler, l’intel·lecte? O és el cos, i prou? O el prou hi és de més? Supernumerari. Superflu. Però qui és qui llegeix el cervell? Si és el cos, l’esperit no compta. Si és l’esperit, l’esperit no és altre que lector de cos, d’una part oimés molt esborradissa del cos.
—Quantes de vegades he canviat d’esperit? De petit era espatotxí i ballava el garrotí, i de cop i volta, escales avall, amb el cop al cap al caire de ferro de la bàscula de baix, em vaig tornar retret i melangiós. Després, sempre frugal, espiava una parella cardant i em descobriren, i em van llençar pedres i una em va encertar el clatell i vaig caure al riu i havia oblidat qui fos ni on era, i em van dur més tard a rebre electroxocs i m’esborraren els més recents records, i ara fa uns anys, era a un teatre, me’n reia, tot cofoi al meu tron, potser presenciant el triomf adotzenat d’una altra mistinguet qui múrria s’arregussa les faldilles, i un enlluernament sobtat m’assolà, i una bonior fúnebre m’entrevingué els cellers dels lòbuls i hi oïa veus de cacatues roses, i psítacs, i gralles i cotorres i, per l’ull d’aquest costat hi veia heteres colossals, beware the devil women, dones àvols via fora, llurs popetes molt tastívols popets qui no sols popava, em cruspia de viu en viu, si hagués mai pogut, i fossin llambrots allò que em voltava la mui, i aparegueren negres bromes al cel i l’horitzó es comprimeix de pus en pus, i ara assistia al simposi d’uns quants de mesells decrèpits al crani del ciclop i un calfred sísmic em recorr, i qui sóc, de quin hom propi sóc propietat, sóc propietari?
—Gran canvi, vós! Cap rigor no m’acolloneix, em veig endrapant rèptils arrebossats. De cap barliqui-barloqui baliga-balaga tarit-tarot he passat a home mèdic si fa no fa educat en les ciències químiques i anatòmiques, i me n’entenc un colló d’ulls, ciclop superdotat.
—Reconec, com qui diu per ciència infusa, els símptomes ni detalls que denuncien oftàlmiques aberracions, com ara quan els excessos de rapacitat epistèmica (massa de nits seguides despeses arrauxadament estudiant) emulen trombes volcànics a les palpebres, o a les escleròtiques sanguinolentes cadavèrics laberints devers l’hermètica follor. I això és no res. Molt més, molt més, us en dic, de críptic rai, ocularment parlant.
—Mes què faig? Us vinc amb romanços sobre la calamitosa elasticitat de l’ésser, i em dieu amb el posat, Caic de son, caic de son.
—Mes, calleu, que ara hi caic! Ara hi caic, jo també! Caramellaire d’avinentesa, senyor dels col·liris, aclucalls i ulleres — i tot sigui dit, de sotamà, senyor dels més astoradors ni infal·libles remeis clàssics, la ruà del Prodigiós Mag Magnètic, el mundialment celebrat liniment Satànic, els supositoris Radioactius Nuclears Atòmics, els frenètics godomassins del Primitiu Prior Príap Pruent...
—Ara ho comprenc; amb tots aquests atots, em seguien a mi. Marits i fills, i els boigs qui sempre s’hi apunten, vigilant a quines dones no faig visita d’oftalmòleg, no fos cas que, després, bo i visitant llurs mullers o llurs mares — o, en el cas dels folls, llurs imaginàries emanacions enjòlit — no les empeltés amb qui sap quins entecs, d’on, de retop, en rebria belleu la família sencera, el que el petit dels Çanoguera en deia, absurd, la “futura nissaga”.
—A tots ops, bons vigilants! Mirant cascú per al bé de casa. Aquest cop, emperò, feina inútil. Tothom empaitant tothom debades.
—Car en Cosmètic, oi? En Cosmètic ambtant ja es feia portar pel taxi al camp aeronàutic d’Alfés on a l’hangar penjava la seua avioneta. Se’n tornava ipsofacte a Polònia, a empaitar-hi ell, barrufell, l’espectral Climent del cervell a zero. I eu què? Girava cua. Som-hi cap a l’Òptica que no ha estat res.
—Alleujada, darrere meu, la columna es disgregava.


~0~0~


—Ens fèiem estimets d’amagatotis
Li oferia un pomet de miosotis
Ni una pena no teníem al món
Hom juga es fa estimets s’ensenya es fon.
—Mes arribà el brut invasor a fotre’ns
Era talment com si vingués la mort
Llurs vòmits seguits semblaven rebotre’ns
A la closca del nostre morro fort.
—Falòrnies de foraster assassí
Tot el que llurs lleis i jutges decreten.
—Perquè els amoixéssim el pèl moixí
Merdes de capellà armat ens excreten.
—Ens fèiem estimets d’amagatotis
De bon matí ens tallarien les glotis.


~0~0~


—(Aululària.)
—Potser això et trobes — una olla amb calers
Et responen bruixes cridant pels carrers.
—Crocs de cobejances — n’ets inic penjoll
Dissorts el sensori et vomita a doll.
—Només ames l’olla que et transforma en pres
Exclòs de la colla criminal confés.
—Bona nit t’empari — t’estimbes segur
Vers inferns enfruns de turment molt cru.


~0~0~


—No hi sóc! No hi sóc!
—Era dalt amb el noi Soc qui em donava pel cul quan a baix trucaren imperiosament.
—Obre, som la puta bòfia!
—No hi sóc! No hi sóc! — esgaripí de bell nou.
—Això de “no hi sóc” essent com qui diu el meu mantra. Tothom qui mai em demani ja ho sap. No hi sóc. Fins al punt que qui em coneix em digui de Nohi Sóc per comptes del nom ridícul que em plantificaren en néixer, nom que era... que era... ara ni jo que me’n record, collons. Ah, sí, Climent. Climent Çafont. Noms de merda. Sense nom, tothom podria ésser qualsevol persona.
—Que obris, datpelcul, o enfonsem la porta amb un obús! — això la puta bòfia de baix.
—Així que li dic al noi Soc — prou sé com es diu, ell, es diu Lapidari, Lapidari Soc, tret que, per facècia, i diguem-ne per emmirallament molt harmònic, que li’n digui de noi Soc. (Get it? Nohi Sóc against Noi Soc. Clever!)
—Li dic, pobre xiquet, a mig buidar els ous i tot, Desmunta, noi, deixa’m de dar’m pel cul, que hi ha la bòfia a baix que no sé què cony diuen d’un autobús.
—Pobre noi Soc, què li havia d’haver dit! Escaientment lapidari, féu, Ja hem begut oli! I es llençà finestra del darrere avall. Llavors me’n recordava l’incident que m’havia contat l’altre dia, on enmig l’autobús ple de quitxalla, de minyonets d’una escarransida escola de frares, s’havia tret el cigalot i havia creat aital caos, cada minyonet volent-l’hi tocar alhora, que el noi Soc havia hagut de fugir empaitat pels xiulets esbojarrats del prefecte, un altre d’aquells maleïts enfaldillats fanàtics.
—Musclegí, Sí ves, què hi farem. Em cordí, em pentiní una miqueta, i davallí a obrir la puta bòfia.
—Bufa, vós, davant la púrria armada, l’alt comissionat mateix, el cap de tots els putes bòfies de l’indret, el pomerani František Mitjó! No crec que vingui, en František, a llepar-m’hi el santòrum; el santòrum és el vesc pudent i repel·lent que regala sovint del trau del cul d’aquell qui suara se’n feia donar per virot de mul, barreja fètida, llefiscosa rai, de merda, vaselina i lleterada, i sang i pus d’hemorroide esclatat. Santòrum, made in Asspain! Indeed ausades, hà!
—Ve per a un altra cosa, em diu, pla, carregat de seguretat en la seua asseveració, Vós no sou en Nohi Sóc!
—Que no? Sí! Sí, home, sí!
—No.
—I ara sí que m’ha fotut. El dubte se m’apodera, merda! Potser no ho sóc, potser no el sóc... No sóc en Nohi Sóc?
—Potser el Nohi Sóc qui ell es sabia o es pensava sabre no és el Nohi Sóc qui jo sóc. Potser som molts qui no hi som! I molts d’altres que ni hi som ni ho som.
—Em feia un embolic quant a la meua personalitat i tot. No és el primer cop que si hom em qüestiona qui sóc, malament rai — un mareig de caldéu!
—A part que qui sóc — sigui qui sigui, tant se val — qui fóra jo per a contradir la puta autoritat — t’assassinen in situ — impunement, t’assassinen. T’assassinen in situ.
—Aquest és l’inspector Benet Mussol, de Lodz, vull dir, de Łódź, collons.
—Molt de gust, senyoria.
—Amb veu d’espinguet malgrat la seua corpulent corpenta, l’inspector Benet Mussol, em diu que, En Pipou Dolçull, un antic drut vostre, al capdavall m’hi atraçava; uf, no sabeu com m’ha costat esbrossar-vos-hi; ara, nogensmenys, m’entrebanca cert quòdlibet; un tap que pler em lleuria de desencallar si mai sabés com prendre-m’hi, ca?
—Li dic que, per ésser polonès de soca-rel, enraona en un català collonut.
—Esdevé porraci i estarrufat. Es refà i esdevé seriós i àdhuc tan draconianet com pot. Hem pogut escatir que el nom Nohi Sóc és malnom, que el vostre ver nom és Climent Çafontanel·la, d’agnom l’Encruïlla, la dona del qual es diu Bitx, un nom ben lleidatà. I que sou a Gdańsk a obrir-hi prostíbuls.
—Ni una, ja em perdonareu. Em dic “només” Climent Çafont, la meua dona es diu Blau, i aquest sí que és nom prou lleidatà; Bitx, la primera vegada que el sent, potser hi és nom nou o de forasters. I som a Gdańsk perquè s’escau que hi solia ésser en Caront Gavarrer, un diguem-ne “amic” de la dona, un caragirat, mal llamp forcat no el toc, qui, més tard, ens va deixar a l’estacada, en aqueix fotut atzucac. Ara hi fem d’allò que podem. Ella ensenya idiomes a l’institut. Jo, anar fent. El comissari František Mitjó coneix perfectament les meues activitats.
—Estossegà en František, mirant-me alhora amb ulls de guivre, griu, opinic o calcatriu.
—Me n’adonava que m’embolicava, que m’enfangava, que tots dos remenaven qui sap quines ferralles a les butxaques dels abrigots.
—Què faig? Au, saps què, que em dic, osta’t tu sol; osta-t’hi, òspedrera, osteu-vos-hi! Al cap i la fi, prou teniu ja un peu que us penja enfora. Un pas endavant, i adéu cancell.
—Fugint, fugint, jo i els meus. El camp, fotéssim-lo, cavà? Expulsats per impuls propi, replà avall, escaletes avall, cap al carrer mullat. Amb un darrer esguard de gos ataconat devers els sorpresos comissionats.
—Un altre parell de tifes pudents, una altre fastigoset tàndem de patums doncs qui la identitat em tornen putament a emblar, malparits! Car sóc qui sóc, som qui som, som qui sigui, un o altre. Som-hi, tant se val.
—El noi Soc, el meu corrent donador pel cul, m’esperava, prou malmès, al bar de l’altra cantonada.
—No venien pas per a tu, que li dic; ni altrament per a manguis, es veu. Venien per a algú... Algú o altre. Inconegut? Desconegut? Com se’n diu? Ignot. Un nom estrany. Alçamanel·les Creïlles, quelcom si fa no fot.
—Quina equivocació! Quin misteri!
—Qualque quimera, galivança.
—Esperit? Emanació? Ectoplasma? Cos astral!
—Espera’t, eidòlon. Li diguí, eidòlon, una paraula que deia molt quan era jove, i que darrerement no deia gens. Eidòlon, eidòlon, sí, ja ho veus; maleïts inútils, la bòfia, només emprenyar la gent, rere qui sap els fantasmes, els podrits. Saps què? m’hauràs de donar aixopluc fins que no trobi un altre lloc on viure. No et pensis que no em sap greu perdre la caseta, encara hi tenia gairebé mes i mig pagat de lloguer.
—Li hauràs de comunicar a la teua dona, com es diu? Blau. Amb qui viu ara?
—Amb un company de l’institut d’idiomes, em sembla. Sí, li escriuré de seguida. Que no foti l’error de venir’m a veure quan els pudents hi seran. Per què creus que l’empraran, la caseta, ells?
—Deixa córrer la imaginació i atura-la on el film esdevingui més insuportablement horrible, tu. No et dic res més.
—Monstre aparegut del no re — generació espontània de l’abominació més esborronadora? —Romanguérem un bon tros esgarrifats davant les cerveses, segurament esmant-nos les inconfessables possibilitats per als inquisidors a llur nou niu. Les tortures. El noi Soc és paleta i coneix les recurrents propietats ergòdiques dels edificis; les forces latents a la pedra, el ferro, el plàstic, el vidre, els impel·leixen a voler sempre tornar a l’origen. Car tot hi torna; amb el temps i una canya, tot és com fou, tot torna, una mica més espatllat, al començament.
—Tot bòfia, inquisidor latent. Tota caseta anònima, cau d’ignorades abominacions.
—Ben xafat, Lapidari!
—Ara, com ho diràs? Antenes intel·lectuals, sensorials, entenimentades, et copsen pels aires magnètics llimerols carregats amb llimalles d’insinuacions, oneigs de caire hieràtic, vorticel·les enigmàtiques d’oceànic zumzeig, polpes poètiques de sotsobre bla. És la pudent autoritat qui se t’atansa, els ensumes. La visió interior t’hi veu qualque vacu, imperformable, visatge de dinosaure munit amb un fal·lus embrionari i un cervell encara més petit. Carcassa errant qui amb les condemnades pinces t’enxamparia si fossis cap catiu trepanat, o prenys fins a les orelles, o nafrat de dalt a baix. Li dic, La bòfia emboscada, Lacònic, vull dir, Lapidari.
—Diu, Amb quin talismà lògic, per quin subterfugi saberut, no ens n’esquitllarem?
—Li dic, Amb cap, carallot. Fuig com un heretget. Tu cap a la dreta, jo prenc l’esquerra.
—Diu, lapidari, vull dir, lacònic, En tota guerra de nervis, la millor arma la calma. —Li dic, No diguis rucades. Que no conec que ets un esbojarrat?
—Ràpid, un estratagema dilatori — meandres — apotropaics trucs de màgia acompanyats d’adormidors melismes.
—Polifònica Mnemòsine ens duu a vida pròspera. O potser que féssim anar les cames a tall de com carden els peixporcs — com bòlids al rebot.
—Com s’ho fan les dones? Maules rai, se’n surten de tantes!
—Qui ha cony, ha pa; els qui només hem vit, ens cal captar.
—Els batallons interminables de dones qui es foten fotos, vull dir, i que estarrufades de poder mostrar a tothom llurs impudents aparells púdics!
—Lleterades de dofí, si n’hem vessades, lleterades profuses, mai exhaustes; vastíssimes lleterades quinze cops pel cap baix en tres quarts d’horeta o menys!
—És clar, això era abans, desgraciats — ara ens reformàvem, ens adreçàvem, hi ficàvem seny, i bo i donant i rebent pel cul, esdeveníem persones.
—Persones molt com cal qui tanmateix la bòfia vol al clot. Som àligues, Lacònic, no pas nines ni vedells d’or.
—Vols dir Lapidari.
—Què?
—Pels ulls del clatell els veig. Als queixos de l’infern, una estretor, un escarransiment, quan els perceps, atansant-se’t, vatua l’olla, grossos i pudents com leviatans, i irritats molt irritadament, com letals elefants boigs. N’Hermes Termini, carnífex en cap, amb l’estol seu de zelosos uròlegs, i d’estiracordetes i victimaris, ells i llurs jocs de raors i pistoles, els veus de cua d’ull, horda d’horrors, cascun tifa grotesc, gàrgoles, dracs acrobàtics, en escorç, o a tall d’empoixevolides, enfellonides, formigues qui et rosegarien els tendrums.
—Quan et desconfeixen, fia-te’n, t’aboquen llavors a la destrucció total. I de corol·lari, re. Absència de tota mena de dol. Sense rèquiems ni asfòdels, ni taüts ni garlandes escanyades amb estels i lotus de plàstics cridaners. Obscurs bàrbars no pas gens savis escrutant cap mena d’enigma; car per a ells tot és clar: cal matar.
—Corrent a tot estrop, he ensumats fums de bales. Ah, les bales! Vespes, abelles, escorpins i altres fiblonaires, sense fiblons. Serps, llops i la resta dels ullalaires, sense ullals. Les bales, rai; es perden directament, massa obsessives, sense nas.
—Escàpol, esbufegat, sóc conscient que en Lapidari, se m’ha sacrificat. Massa cardat, esquerdat, havent-se llençat feia poc per la finestra; prou sabia que no podria córrer gaire lluny, pobrissó. I ara potser se l’enduien a la caseta de les tortures, on aquest migdia tan feliç no fou donant-me pel cul!
—Potser li deia sa mare, com la meua m’ho deia, que faria la fi d’en Macot. Rere la plaça d’en Neptú, on vivien mos avis, baixant del Canyeret, sovint hi pensava, saludant la carassa del moro qui feia com si servés el balcó de l’altra cantonada. I encara, tornant a casa, passant pels porxos d’en Massot, on m’imaginava que en Macot no fou penjat i exposat fins que es podrís del tot. Els porxos fantasmals on, heroic, molt més petit, sempre em tocava d’anar a cercar-hi llevat per a les imminents incrementades fornades de mon pare, a can Mont-rabà, fosques nits, sense cap fanal, o a cercar-hi, a l’apotecari del costat de can Mont-rabà, Asmones contra l’asma de la padrina.
—Fosques nit, hò. Amb els homenots amb ganivets qui sap on amagats, i pitjor, molt pitjor, la mala sort de trobar-t’hi el parell de criminals de la sinistra guàrdia armada dels invasors, qui amb llurs gossos assassins, et podien fer malbé sense que els calgués mai donar cap mena de justificació.
—Tan tard, totes les botigues eren tancades; havia de trucar a baix fins que algú sortia a la finestra, Qui hi ha?
—Sóc el fill de la pastisseria Çafont.
—Què dic...? On aniré a parar...? Escolta, prou!
—Què fas a Gdańsk, Nohi Sóc, melangiós plorant la mort d’un íntim company i enyorant-te de Lleida la morta? Per l’agre exhaust de l’eixorc terrer encara mig escruixit? Pensava que deies que ja no érets ningú, és a dir, un home lliure, sense nom ni merdes concomitants! I ara et ve àdhuc a l’esment els dies dels teus inicis de conversió en persona. Als pixadors de la plaça dels Marcadors, on compraves sobres sorpresa per una pela, i on els “condemnats” marietes s’havien de rabejar hores i hores entre ferums de pixums i cagades. Cavà que ja t’havia passat per la clepsa, i se t’hi bellugaven una miqueta, part de xap, els bombatxos, que potser els afers de cul et treien de pitjors penes ni entecs, que no?
—Li hauràs de dir a na Blau que emigres. Per mitjans ocults.
—Ni a Gdańsk ni a Łódź no hi ets gens segur. Hauràs doncs de fer un cop d’ull al mapa.
—Fet i dit. Hi passava, com dic, el dit, i a la babalà vaig triar d’emigrar a. [Triomf críptic del buit al melic.]


~0~0~